ENTREVISTA: PATRICIA PÉREZ Candidata al Nobel de la Pau
Professora de gimnàstica i mare d’un fill, l’argentina Patricia Pérez és la primera dona seropositiva candidata al Premio Nobel de la Pau per la seva tasca al capdavant de la secretaria per a Amèrica Llatina i Carib de la Comunitat Internacional de Dones Vivint amb VIH/Sida (ICW), l’única organització existent en el món dedicada a aquest col·lectiu.
Per a Pérez, seropositiva des de fa 20 anys, la nominació és una oportunitat única per a incloure la sida en l’agenda política dels països. Precisament el passat 24 d’abril es va obrir en la capital argentina l’IV Fòrum Llatinoamericà sobre el VIH/Sida en el qual participen els Governs de la regió.
La ICW agrupa a unes 8.000 dones de 57 països, un col·lectiu especialment maltractat per l’estigma social atès que en els casos que són mares pateixen la discriminació, a més d’en carn pròpia, en els fills. «Jo aguanto el que sigui, però que toquin als nois és terrible«, confessa Pérez.
En Llatinoamèrica la major part de les dones infectades són caps de família «i segueixen duent el pes del treball en les seves llars sense fer un alt». Les dones queden a més relegades a un segon pla en els fòrums en els quals es decideixen mesures i polítiques respecte a la malaltia. «Tot el món parla de la globalització de l’epidèmia, però hi ha dones aquests actes, en aquestes presentacions?. En el discurs, les dones estan presents, però en l’acció no les hi té en compte«, assegura Pérez. Sota el lema Gens per a nosaltres sense nosaltres i la direcció regional de Patricia Pérez, l’organització tracta de posar aquest problema entre les prioritats polítiques de la regió. I és aquesta tasca la què, a proposta de personalitats d’Hondures i protegida pel congrés argentí ha llançat a Pérez en la carrera del Nobel.
«La nominació ens pot ajudar molt», explica. «El problema que existeix és que en els Governs, per exemple, el ministeri de Sanitat s’encarrega del tema de la sida però i el d’Educació? i el de Treball? Només podem assolir una mica si la sida està a la part alta de l’agenda política. Aquest és un any d’eleccions a Argentina, i les sigles VIH ni tan sols surten en els programes», subratlla. Per a la directiva de ICW, paradoxalment, els avanços en el tractament dels seropositius han provocat que la preocupació per l’extensió de la pandèmia hagi disminuït en la societat. «Ha succeït que a partir de la difusió de la quantitat de tractaments i que les persones infectades han passat a tenir una millor qualitat de vida -és cert que ja no es moren com fa 20 anys- el comú dels ciutadans s’ha relaxat un poc davant l’amenaça de la sida», explica Pérez, per a qui les administracions i els mitjans de comunicació també tenen la seva part de responsabilitat en el fenòmen.
«No hi ha campanyes de prevenció permanents i efectives i el tema ha deixat d’estar en el carrer. Si obres els diaris del dia normalment no es diu una paraula sobre el VIH». Altre factor que destaca és l’excessiva medicalització de la infecció que en molts casos provoca una desatenció d’aspectes igualment importants, com el psicològic, en el tractament dels afectats. «Es tracta com una qüestió mèdica però no cal oblidar que té un vessant social, on es produeïxen casos de discriminació i fins a violacions dels drets humans, però succeïx que aquest acompanyament de l’aspecte mèdic no genera diners», denúncia.
Llatinoamèrica amb dos milions de persones infectades pel virus és la segona regió del món -després de l’Àfrica subsahariana- on el VIH està més estès. «Es parla molt de xifres i dades, però el que no hem d’oblidar mai és que estem parlant de persones que viuen amb el VIH», destaca la candidata argentina al Nobel, qui mai va pensar que la seva lluita pels drets de les dones infectades pogués dur-la a les portes del guardó més prestigiós del món. Ara tracta de compatibilitzar la seva labor amb un treball en un negoci familiar i l’educació del seu fill. Com sempre, una dona que ha d’arribar a tot.
