Montse Braderi és escriptora. Acaba de publicar el llibre Perdre per guanyar (Ara llibres/Grijalbo), en què afirma que les persones obeses solen ser gent amb molta vitalitat que canalitzen malament l’energia.
¿Què li recomana a un lector que es vulgui aprimar?
Abans que res, li diria que el fet de tenir un problema de sobrepès és un indicador que hi ha alguna cosa a la seva vida que no va bé. Les persones amb sobrepès solen tenir molta vitalitat, una gran set de vida, però han canalitzat malament aquesta energia i l’han desviat cap a actituds pernicioses cap a si mateixes. La ingesta exagerada d’aliments, el tabaquisme, les relacions afectives insanes… Aquestes eren les meves addiccions. El gran potencial que tens et porta en una direcció equivocada.
¿I què es pot fer?
Abans de sortir a buscar un tractament, s’haurien de plantejar la vida: què poden fer perquè els agradi més. I crear l’entorn perquè això passi. El segon pas ja té més a veure amb la força de voluntat.
I no centrar-se en els resultats.
Exacte. S’ha de crear una vida que et funcioni en el dia a dia, amb independència dels resultats que et doni. En una vida que funciona, passen coses.
Però vostè va anar a veure el dietista…
Sí, he anat a milers de dietistes. He provat tota mena de tècniques, i cap em va anar bé.
¿Per què?
Perquè jo no estava preparada, no havia fet el procés des de dins. La vida és, sobretot, realitzar una sèrie d’activitats que t’agradin. És més un fer que un descobrir. I, a la vida, és necessària tenir una dimensió social i ètica.
Tot això ho ha après d’Aristòtil.
Sí. Ell deia que el caràcter es forja realitzant actes de la mateixa naturalesa fins que es converteixen en hàbits. Tens llibertat. Pots escollir com vols ser. Si avui et proposes no irritar-te per qualsevol cosa, i ho vas repetint, a la llarga seràs una persona més calmada.
¿I com va aconseguir perdre 30 quilos?
Seguint el meu propi itinerari. Els mètodes no funcionen si tu no estàs preparat per rebre’ls. S’ha de fer un treball previ, aconseguir un determinat estat personal, espiritual, i al meu llibre n’ofereixo les pautes. Les coses succeeixen quan prepares una llar perquè hi passin. No es tracta d’anar corrent amb l’últim artefacte per aprimar-te, sinó condicionar la teva vida, casa teva, el teu cos: preparar-te per portar el règim amb més constància. És com un entrenament abans d’un partit.
Parla com si el canvi físic fos el menys important…
És que realment ho és. Em vaig aprimar 30 quilos, però el canvi físic no és tan important. De fet, l’aprimament és el que menys importa. Si en el teu interior produeixes un canvi, en el teu exterior tenen lloc una sèrie de coses. Si t’has treballat a tu mateixa per voler viure sense conflicte el fet de fumar, ho abandones d’una forma automàtica. Es tracta d’acostumar-te a ser d’una determinada manera per no permetre, ni a tu ni als altres, fer-te mal.
¿Ara, el seu jo extern coincideix amb el seu jo real?
Abans hi havia un desajust. Però si la teva vida respira conformitat, això s’acaba notant en el cos.
No obstant, hi ha persones amb una vida dissipada que tenen un cos fantàstic. I hi ha persones sanes que tenen massa tendència a engreixar-se.
No podem generalitzar. Jo patia obesitat mòrbida. Els metges em van dir que era impossible que m’aprimés. Em van aconsellar que m’engreixés encara més, per poder sotmetre’m a una operació de reducció gàstrica. Hi ha una tendència a considerar l’obesitat com si fos una malaltia que requereix tractament farmacològic o quirúrgic. I això no és cert en tots els casos. He volgut escriure sobre el que no et dóna un metge: la força interior. Cadascun la pot fer aflorar. A mi em van dir: «No pots aprimar-te i al mateix temps deixar de fumar». I he aconseguit aprimar-me 30 quilos i deixar de fumar. De vegades, els metges t’impulsen a ser passiu.
Els cuiners acostumen a estar grassonets.
Fantàstic, perquè tenen una personalitat d’acord amb el seu talent culinari. El problema és quan el metge li diu: «Si vostè no canvia, tindrà un atac al cor». Aquí és quan la seva forma de vida xoca amb la realitat. Madurar és dialogar amb la realitat. Quan no som lliures, hem de canviar radicalment.
¿Què vol dir?
Que has de ser radical amb tot el que et fa ser menys lliure, o que et posa en conflicte amb la persona que voldries ser. Nietzsche deia que som un bufó de la persona que volem ser. Em queden uns 16.000 dies de vida, si és que em moro sent vella. No deixaré res per més endavant. L’important és que el que facis en el teu tipus de vida t’agradi, tant si demà és el teu últim dia a la terra com si et queden 100 anys més.
