Ni la ciència ni la majoria de la societat consideren avui l’homosexualitat una malaltia. No obstant, alguns metges la segueixen veient com un mal que es pot curar.
A la Policlínica Tibidabo de Barcelona, el psiquiatre Joaquín Muñoz aplica teràpies reparatives amb l’objectiu de canviar l’orientació sexual dels seus pacients. Alguns van a la seva consulta per recomanació del rector de l’església de la Mare de Déu del Roser.
Encara que l’homosexualitat va deixar de ser considerada un trastorn el 1973 per l’Associació Nord-americana de Psiquiatria, l’Organització Mundial de la Salut no la va retirar del seu catàleg de malalties fins al 1990.
Avui, 20 anys després, el doctor Muñoz i altres col·legues seus segueixen sense acceptar la decisió de l’OMS, que atribueixen exclusivament a la pressió del lobby gai. «Ningú vol ser homosexual, els cau a sobre», diu Muñoz. «Si amb una pastilla poguessin canviar la seva orientació sexual, el 99% voldria prendre-la».
L’homosexualitat, segons Muñoz, és conseqüència d’una primera atracció en l’etapa adolescent per una persona del mateix sexe, fet que determina l’orientació sexual a partir de llavors.
La seva teràpia consisteix a tornar al punt d’inici: rebaixar el desig sexual del pacient gai amb tractament farmacològic i sessions de psicoteràpia, per, a posteriori, deixar fluir la seva libido enfocant-la cap a persones del sexe oposat. «Quan atures l’afectivitat», afirma el psiquiatre, «al tornar-la a deixar anar es reorienta».
Molts dels joves que se sotmeten a teràpies de reparació ho fan empesos per les seves creences religioses, ja que la majoria de les confessions rebutgen l’homosexualitat.
És el cas del barceloní Àngel Llorent, cristià protestant que va anar a la teràpia quan tenia 17 anys. El seu vincle amb una parròquia homòfoba el va empènyer a sotmetre’s durant 20 anys a tractament per ofegar els seus desitjos homosexuals. Ara, amb 43, explica que va intentar suïcidar-se tres vegades durant el tractament, que li va causar una depressió per la seva ineficàcia.
Marc Orozko, nascut a Olot, va buscar ajuda en la psiquiatria no per motius religiosos, sinó pel rebuig de la família. El 1995, amb 20 anys, va anar a un psiquiatre de la clínica Dexeus. Aquest, a més de medicarlo amb antidepressius, li va aconsellar «masturbar-se pensant en noies i portar una goma al braç que havia d’estirar i deixar anar de cop cada vegada que se sentís atret per un home». Orozko diu que això va accentuar la seva introversió i va aixecar un mur entre ell i el món: «Va impedir que desenvolupés la meva personalitat i em va marcar la vida».
És difícil xifrar els pacients que estan rebent en l’actualitat aquest tractament i quants s’hi han sotmès els últims anys. Els que recorren a aquestes teràpies ho fan, en la majoria dels casos, voluntàriament i ho mantenen en secret. Només amb el pas del temps, algunes vegades, anys després d’haver deixat el tractament, antics pacients com Llorent i Orozko es rebel·len contra un passat que ara veuen amb uns altres ulls.
Hi ha altres psiquiatres que coincideixen amb les tesis del doctor Muñoz, com l’especialista barceloní Juan de Dou i el madrileny Aquilino Polaino. Dou va refusar respondre a preguntes, encara que per mitjà de la seva secretària va certificar que subscriu l’opinió del seu col·lega Muñoz.
No obstant, les institucions mèdiques i la gran majoria de la professió rebutgen aquestes pràctiques. El neuròleg i psiquiatre Joan Romeu, exprofessor de la Universitat Autònoma de Barcelona, afirma que intentar canviar l’orientació sexual d’una persona és impossible, a més d’innecessari. Assegura que és una barbaritat i una mostra de gran ignorància receptar fàrmacs com la sulpirida, amb seriosos efectes secundaris.
Sílvia Morell, psicòloga i sexòloga del Casal Lambda de Barcelona, explica que a la seva associació es tracten joves angoixats per la seva condició sexual, però per ajudar-los a superar les pressions de l’entorn i acceptar-se a si mateixos.
