«Un comandament per a la Wii, un nino, un maquillatge i una diadema». Aquest és un fragment d’una carta als Reis d’Orient, escrita encara amb una lletra insegura i difícil d’entendre, per una nena de primer de primària. Aquest retall de fe amb les línies tortes és una mostra demoscòpica de les cartes escrites pels alumnes de tres col·legis, dos del Prat de Llobregat i un de Martorell.
Posem que es diu Anna. La nena de set anys combina la petició d’un nino, segons un model identificat amb el rol maternal de les dones, amb un maquillatge i una diadema, uns estris vinculats a la bellesa exigida especialment a les dones. Però a la seva llista, l’Anna també hi introdueix un element nou, el tecnològic.
Aquest element és precisament la novetat destacada pels professionals de l’educació i la pedagogia consultats. La lectura de l’allau de cartes als Reis d’Orient comença en un col·legi que sembla una antiga fàbrica d’un barri treballador del Baix Llobregat, fortament castigat per la crisi. És el Charles Darwin, un nom molt apropiat per parlar d’evolució.
Carme Martínez mira enrere, als seus més de 30 anys d’experiència, els set últims com a directora d’aquesta escola, i conclou: «La gran diferència és el tema tecnològic». La Wii, els videojocs i els ordinadors compleixen un paper de transversalitat de gènere i acosten els nens i les nenes.
No passa de seguida. Durant els primers dos cursos de primària, «els nens continuen demanant coses de nens i les nenes, de nenes», constata Mercè Roldós, tutora del primer curs d’aquest col·legi del Prat de Llobregat i amb 28 anys d’experiència en el sector.
Per Roldós, durant aquestes primeres edats escolars «el paper per sexes encara està marcat perquè la societat ens ven la pel·lícula que no hi ha diferència, però després també hi ha la família. De fet, juguen a coses diferents».
És el mateix que opina Elena Gisbert, 28 anys dedicada a l’educació: «El sentiment maternal i de servei es manté en les nenes, tal com demostra la petició de mascotes de joguina». D’aquesta manera, moltes nenes de primària abandonen la tradicional demanda de nines per substituir-la per aquestes mascotes.
«Canvien l’objecte, però mantenen el sentiment, els valors, la protecció, mantenen la idea», apunta també la tutora de primària del Darwin. Però a les cartes de les nenes de primer i de segon d’aquesta escola pública, les nines encara hi tenen cabuda, no tant els objectes relacionats amb la llar.
Tot i que els nens no demanen en cap cas nines o altres regals considerats femenins, les cartes ja desprenen l’aroma d’una societat més igualitària. Tal com subratlla Roldós, «les nenes ja no només juguen a cuinetes ni els nens, a cowboys».
Però als escrits dels més petits, els jocs per als dos gèneres no hi apareixen gaire i les incursions en el terreny del sexe oposat, com el cas de la nena que demana «una pilota que pesi poc», són escasses. I és que les pilotes i les bicicletes ja no són objecte de desig.
A les missives dels nens petits els pokémon i els gormiti són les estrelles absolutes. A les d’elles, tot el que tingui a veure amb la sèrie argentina Patito Feo no té rival.
Amb multitud de cartes a la mà amb menció a la sèrie, la directora del Charles Darwin destaca: «Hi ha rols femenins clàssics que es perpetuen de manera encoberta. En aquesta sèrie, el model de dona és l’histèric, que balla i canta sense parar. No és un model per ser metge, advocada o tirar endavant una família». Martínez veu una evolució negativa en alguns casos: «Les noies ja no necessiten ser mares o mestresses de casa, sinó un florero d’algú que pugui pagar les factures».
Així, les peticions d’ordinadors i mòbils s’obren pas tímidament entre les nenes com ara l’Anna, de primer i de segon de primària. Una edat en què les nenes juguen a la Play amb el pare. I la generació tecnològica es consolida. Només cal repassar les missives als Reis que els alumnes de cinquè i sisè del col·legi Sant Jaume del Prat fan com a treball escolar. «Al 80% de les cartes hi ha videoconsoles», revela la tutora de sisè, Sandra Estruel.
L’experiència personal d’aquesta professora de 27 anys, cinc com a educadora, il·lustra com han canviat els nens i nenes d’aquest país. «Quan era petita, demanàvem coses més infantils, nines, jocs de taula. Tot estava més pautat, els nens demanaven cotxes…» Evoca el seu últim curs de primària. Perquè abans, als 11 anys, les nenes encara demanaven nines.
Les cartes són un llibre obert del fenomen de maduresa i de carrera accelerada dels nens cap a l’adolescència. D’aquí ve que els primers cursos s’identifiquin amb sèries d’adolescents i que els últims escriguin frases com aquesta: «Que la meva mare i el meu germà trobin feina», «Que el meu pare i la meva mare tinguin bona relació, encara que no estiguin junts».
L’estat d’una estudiant del Sant Jaume és el següent: «Les meves ganes de tenir joguines, cada vegada es van fent més petites. Per això, aquest any us demanaré….» A continuació anota: un mòbil, «perquè als meus pares els agrada que estigui segura», i un comandament de la Wii, «per no haver de compartir-lo». Una companya de curs l’encerta de ple. «Com tothom, vull una Wii». Elles i ells s’apunten als aparells.
La diferència, a cinquè i sisè d’aquesta escola pública, és que «elles demanen més coses no materials, són més emocionals», segons interpreta la professora Estruel. «Les nenes es descriuen amb més detall i més sensibilitat», afegeix l’educadora.
El director del centre, Arturo Ramírez, pensa que no és cap casualitat que els alumnes treballin més amb les coses no materials. Les cartes de cinquè curs són una declaració dels drets humans vista per persones de 10 anys. És clar que al pòsit d’aquests escrits hi ha més d’una classe dedicada a parlar de la fam al món i de la situació dels països més desafavorits.
Per Ramírez, l’escola ha estat la palanca de l’evolució. «El canvi, en termes d’avanç en igualtat, l’ha fet l’escola. I, amb més o menys èxit, les famílies i les institucions», afegeix aquest educador que, des del 1984, porta les regnes d’aquesta escola i no sembla que ho faci tancat al despatx on ens rep, amb una pila de cartes sobre la seva atapeïda taula. Fidel al paper d’incidir en la construcció d’una altra societat, en aquest centre només es juga a futbol un cop per setmana, per fomentar altres activitats i dosificar la passió dels nois per la pilota.
«Davant de qualsevol modificació de la conducta o simplement la introducció de nous valors, l’educació és bàsica», assegura el director del Sant Jaume. Sota aquesta màxima, la tutora de sisè recorda que l’any passat van abordar i van qüestionar el contingut de la sèrie Patito Feo i les cançons sexistes que hi apareixen. De fet, no s’esmenta en cap carta.
La crisi i els diners sí que treuen el nas als escrits de diversos membres de l’alumnat més madur, capaç d’acceptar que «no sempre es pot tenir tot».
La drecera ràpida cap a l’adolescència és fins i tot positiva des de la perspectiva de la igualtat ja que, segons Ramírez, «la maduresa fa que es pugui reflexionar en aquests termes». Els escrits, fruit del desig infantil, mostren que les distàncies entre els nens i les nenes s’escurcen. Ara els toca contestar als Reis d’Orient.