En aquest sentit, un article d’aquest mateix nombre, signat per Vives, explora l’impacte de les mesures legislatives desenvolupades en el nostre país referent a la prevenció, la sanció i l’assistència a les dones afectades per la violència del company íntim a través de l’anàlisi de l’índex epidèmic mensual, així com de les denúncies realitzades per les dones agredides; els autors conclouen que sembla registrar-se, segons les dades analitzades, una reculada en la incidència de nous casos de mortalitat en 2005, acompanyat d’un augment de les denúncies presentades per les dones. No obstant això, actualment ja es troben disponibles les dades per a 2006, de la mateixa font emprada per aquests autors per a la seva anàlisi, que mostra un repunt de les taxes de mortalitat: de 60 dones assassinades en 2005 a 68 en 2006. Així doncs, encara que les mesures legals marquen un context i tracten de definir les regles del comportament social, la seva capacitat per a modificar conductes socials d’una dinàmica tan perversa i arrelada és limitada. Recordi’s referent a això la diversitat de les situacions de les dones que pateixen violència (immigrants, dones discapacitades, en situació d’exclusió social, menors de 21 anys i ancianes) i la consegüent dificultat per a ser emparades pel marc comú d’una normativa antiviolència. Per això, promoure un canvi cultural i d’actitud dels professionals sanitaris i sociosanitaris, com persones més properes al tractament i prevenció de la violència, és un element crucial i complementari per a l’èxit de la recent modificació normativa.
Una mica d’història
Considerat com un problema menor per part de la majoria dels governs, fins a la dècada dels noranta del segle XX aquest procés no experimenta un canvi qualitatiu. Les organitzacions de dones, alguns experts i governs compromesos afavoreixen una reorientació de la percepció del fenomen que va a possibilitar una sèrie de declaracions institucionals, conferències mundials i internacionals que condemnen la violència de gènere i insten a les diferents agències polítiques i governamentals a l’adopció de mesures eficaces per a l’abordatge de la situació. Destaca la resolució adoptada per l’Organització Mundial de la Salut en la seva 49 Assemblea Mundial (1996), que declara la violència contra les dones una prioritat de salut pública en tot el món, així com el reconeixement de Nacions Unides en la Quarta Conferència Mundial sobre la Dona (Beijing, 1995), que l’eliminació de la violència contra la dona és essencial per a la igualtat, el desenvolupament i la pau.
Evolució de la intervenció dels professionals i de les relacions amb les pacients en el sistema sanitari.
Però la majoria dels professionals de la medicina es mostraven poc inclinats a emetre els informes mèdics necessaris per a adjuntar al part de lesions, la qual cosa dificultava de manera notòria el procés legal de denúncia de les dones que havien optat per aquesta via. Un ampli conjunt de factors (prejudicis, desconeixement, inseguretat, enteniment que la violència dintre de la parella pertany a l’àmbit privat, temor a «obrir la caixa de Pandora»…) explicaven aquesta reticència professional.
Hi ha diverses normatives en relació amb el deure comunicació al Jutjat: a) Art. 30.3 del Codi de Deontologia Mèdica; b) Art. 262 de la Llei d’Enjudiciament Criminal, o c) Art. 408 de la Llei Orgànica del Codi Penal.
La situació de les dones immigrants en situació irregular incorpora elements nous a la reflexió. La Secretaria d’Estat de Seguretat va dictar la Instrucció nombre 14/2005, sobre l’actuació de dependències policials en relació amb dones estrangeres víctimes de violència domèstica. Quan es rep una denúncia referent a una dona en aquesta situació, es prioritza el seu dret a l’atenció i a la protecció per sobre de l’aplicació de la Llei d’Estrangeria, sempre que obtingui una mesura de protecció des del sistema judicial. Si no fos així, s’incoaria l’expedient (si no estigués ja obert amb antelació a la denúncia), segons estableix la Llei d’Estrangeria, i podria arribar a ser expulsada del país.
Si a l’anterior s’uneix el tortuós camí que cal recórrer en el sistema de justícia després de la interposició de la denúncia es comprèn la sensació de desorientació i pèrdua d’autonomia que presenten moltes dones. Així, és fàcil entendre que moltes d’aquestes dones es penedeixin d’haver iniciat una denúncia. Aquestes experiències es traslladen al conjunt de la societat, especialment a altres dones en situació de vulnerabilitat, el que genera un ambient poc propici a la denúncia.
Elements que condicionen l’actuació professional
No és aquesta l’única situació en la qual els professionals sanitaris es veuen enfrontats al dilema del respecte a la voluntat de la pacient.
De forma quotidiana s’atén a persones amb greus addiccions i/o malalties que no segueixen els tractaments recomanats posant en risc la seva vida (alcohòliques amb cirrosis, addictes a heroïna, cocaïna i altres drogues amb greus seqüeles, persones infectades pel virus de la immunodeficiència humana que no prenen la medicació, amb conductes sexuals d’alt risc, etc.). No obstant això, davant aquestes situacions, resulta anecdòtica l’ocasió que un professional sanitari sol·licita ajuda al jutge per a obligar a aquestes pacients a seguir el tractament necessari. Per què? La llarga experiència acumulada ho desaconsella: no es pot obligar a ningú a cuidar-se, i després d’una breu intervenció per l’actuació judicial -si aquesta es produeïx (habitualment resolta amb internaments involuntaris)-, la pacient sol regressar a la seva dinàmica habitual, però amb major rebuig al sistema sanitari; de nou, efectes perversos. No obstant això, aquest canvi d’actitud professional no s’ha traslladat d’igual manera a l’atenció a les dones que sofrixen violència.
S’han produït alguns avanços cap al canvi: és el cas del Col·legi Oficial de Metges de Catalunya que, en 2001, ja recomanava respectar la voluntat de la dona en aquest procés . Igualment, és cert que cada dia semblen ser més els professionals sanitaris i sociosanitaris que decideixen respectar l’autodeterminació de les dones i traslladen a fòrums de discussió aquest debat.
El temor a la sanció legal davant la negativa a emetre el part de lesions i el seu informe mèdic en contra de la voluntat de la dona ha de contextualitzar-se. La sanció legal per això és una multa equivalent a uns 75 cèntims d’euro. També hi ha la possibilitat que els superiors dels professionals sanitaris incoin un expedient disciplinari per incompliment de les funcions. Fins al moment, que sapiguem, gens de tot això ha ocorregut.
De tot aquest procés es dedueïx que quan s’activa la denúncia en contra de la voluntat de la dona, en moltes ocasions s’aconsegueix tot el contrari a l’objectiu inicial: ajudar i protegir a la dona. S’assoleix un efecte pervers que augmenta la violència en la dona i la insatisfacció professional.
Cal aclarir una qüestió substantiva: el fet que un professional respecti la voluntat de la dona de no emetre part de lesions no equival, ni de bon tros, a no realitzar intervenció. Abans al contrari. Altra matisació: quan s’ha esmentat a dones víctimes de violència, s’ha parlat de persones competents mentalment. En el cas de les dones incompetents (formalment per posseir una sentència d’incapacitació o, de fet, per problemes psíquics o d’altre tipus), no hi ha dubte sobre l’obligació professional d’adoptar totes les mesures necessàries de protecció, inclosa la notificació urgent al Jutjat de Guàrdia.
– Generar un ambient adequat en la consulta que faciliti l’expressió de la vivència, garantir la confidencialitat, no emetre judicis, explorar tots els possibles maltractaments, oferir suport, coordinació amb altres serveis, encoratjar i assegurar que té dret a viure sense violència, ajornar la prescripció de medicaments sedants, explicar les conseqüències de la violència (cicle de la violència).
– Millorar la formació (coneixements, actituds i habilitats) en violència de gènere. Només es diagnostica allò en el que es pensa. Els estudis reflecteixen l’alta prevalença oculta en les consultes. Saber identificar-la i motivar a l’abordatje contribuirà a aflorar aquest fenomen camuflat sota sintomatologies diverses.
– Explorar, en el cas que hagi fills i altres persones depenents en la llar, les repercussions de la violència per a aquests i realitzar un pla de treball per a cadascun en coordinació amb els seus professionals de referència.
– Fomentar el treball grupal i comunitari (prevenció primària i secundària).
– Respectar la voluntat de la dona en tot el procés, inclosa la possibilitat de la denúncia legal. Les excepcions estaran marcades per la gravetat dels riscos del manteniment d’aquesta situació, per l’afectació greu de tercers en situació de dependència (menors i altres) i per la incompetència de la dona -que caldrà provar- per a prendre la decisió.
El foment de lleis que protegeixin a les víctimes de la violència és una via necessària. En els últims anys s’han promulgat importants lleis en el nostre país a tal fi. Però és cert que, després d’avaluar l’experiència acumulada, tal vegada sigui el moment de considerar la conveniència d’escometre algun canvi per a ressaltar l’autodeterminació i el protagonisme de les dones en el seu procés de superació de la violència, al mateix temps que es generen les condicions adequades perquè els professionals que les atenen puguin realitzar el seu treball de suport i acompanyament en funció del ritme i la peculiaritat de cada persona agredida, sense veure’s sotmesos a aquests dilemes ètics i legals.
