A mesura que va passant el temps, gràcies a la sensibilitat del govern, tenim més armes per fer front a la violència masclista. Una, el fet de disposar ja de la llei del dret de les dones a eradicar la violència masclista, que té una concepció àmplia del concepte de violència masclista (la violència física, la psicològica, la sexual i l’econòmica) i té en compte tots els àmbits on aquesta violència actua (el de la parella, el familiar, el laboral i el social). És molt important el reconeixement que fa la llei dels drets (a l’atenció, a l’assistència, a la protecció, a la recuperació i la reparació integral) que tenen les dones que pateixen violència masclista. La llei recull, per exemple, el dret de les dones a accedir a l’assistència jurídica i a percebre la renda mínima d’inserció i els ajuts escolars tenint en compte els seus ingressos i les seves rendes individuals, no pas, com fins ara, les rendes de la seva exparella maltractadora. A més, la llei és capaç de donar resposta a la situació de desemparament en què es troben les víctimes. Una peça clau de la llei és el fons de garantia de pensions i prestacions: la Generalitat es dota d’un fons de pensions per tal de cobrir possibles impagaments en pensions alimentàries i compensatòries, de manera que el deutor ho és de l’administració i no de la dona. Totes les mesures de la llei, que són moltes, van encaminades a fer possible que les dones maltractades reparin els seus projectes de vida.
Però: i si la dona no pot o no sap denunciar el seu problema ni acollir-se a cap de les mesures de la llei? Per sort, amb els anys, la societat es va fent més sàvia i madura, i la violència contra les dones ha deixat de ser, com era abans, un assumpte privat que tenia lloc entre les quatre parets d’una casa, on no es podia entrar i havies de fer veure que no sabies què passava, a ser un assumpte públic davant del qual ningú no pot tapar-se les orelles ni girar la cara per fer veure que no sap res, que no sent res, que no veu o intueix res. Hem passat del covard «No t’hi fiquis» al compromès «M’hi he de ficar»: tots tenim el deure moral d’intervenir, sempre, però, amb garanties de seguretat, d’anonimat i de total protecció. Cal informar-se dels telèfons útils (emergències socials, policia, Mossos d’Esquadra, jutjats de guàrdia, atenció a les víctimes…) i saber que la llei obliga que els diferents agents socials estiguin perfectament coordinats per fer que el seu treball de prevenció, detecció i persecució d’aquests delictes sigui eficaç.
Els agressors han de veure clarament que allò que fan –agredir, violentar, insultar, forçar, pegar, colpejar, potejar– és rebutjat per tota la societat, que són persones non grates, que les seves actuacions provoquen fàstic, horror i basca: nosaltres sempre estarem incondicionalment al costat de les dones víctimes i dels seus fills i filles. Per exemple, estem al costat de la veïna del meu nebot. No fa gaire dies vaig anar a casa seva i, pujant l’escala, vaig sentir molts crits al pis de sota. El meu nebot em va obrir la porta molt pàl·lid, no tant per la grip que acabava de passar, sinó per la impressió que li produïa sentir els senyals sonors de la baralla de la parella: els crits de tots dos, els xiscles, els mobles arrossegats, els cops sords. «Ho sents? –em va dir–; cada dos per tres igual.» Vam avisar la policia, que va venir de seguida; van trucar a la porta dels veïns i van preguntar si tot anava bé o si hi havia algun problema. I la dona va dir que no, que no passava res. La policia va marxar i els cops i els crits es van acabar per aquell dia.
Potser per a aquesta dona encara no és l’hora de dir que la persona amb qui comparteix la vida l’està matant de pena i a cops. Però un dia li arribarà el moment d’alliberar-se, i nosaltres hi haurem ajudat. No ens hem de desanimar si la seva resposta és massa lenta: paciència; no és senzill. Mireu sinó aquest cas recent de violència masclista en què la persona que va voler aturar un home que pegava la seva dona va resultar greument ferit. És decebedor saber que la noia, després d’haver rebut una monumental pallissa –cops de puny, potades, tot ho va filmar la càmera de seguretat–, no només assegurava en el judici que tot era un malentès, sinó que demana sempre que pot el vis-a-vis per estar amb l’home que l’estima (ai, vull dir que la pega) tant. Però d’això de la dependència en parlarem en un altre article.