«El que jo he aguantat no ho sap ningú». La frase és d’una víctima de violència masclista de Badalona, recollida pel seu metge de capçalera. Doncs bé, ara sí que se sap alguna cosa més de tot el que aquesta dona ha aguantat. I com ella, una de cada quatre catalanes, que són les que han patit durant la seva vida algun episodi greu relacionat amb una agressió, violació, amenaça de mort o maltractament psicològic.
L’existència d’un 26% de víctimes és una de les conclusions de la primera macroenquesta de la Conselleria d’Interior sobre la plaga masclista, un sondeig telefònic fet a 14.000 dones i 1.500 homes i que ofereix dues conclusions.
La primera és que una immensa part de la violència masclista està submergida, com un iceberg, més enllà del degoteig de víctimes mortals: que 70.000 dones van ser maltractades per les seves parelles o exparelles l’any passat; que només el 17% dels casos es denuncien; que un 12% de les dones van ser agredides o molestades al carrer, que un 5% dels acomiadaments tenen motius sexistes…
La segona: tal com recordava l’advocada María José Varela, la macroenquesta constata que les dades «són les mateixes des del 1975» i que són semblants a les de països del nostre entorn, on els percentatges de violència continuen estant entre el 25% i el 30%. En dues paraules: no avancem.
De fet, més del 80% de les dones consultades en aquest sondeig creuen que la violència masclista per part de la parella o exparella continua igual o està pitjor que anys enrere. Els homes tenen una percepció més optimista del fenomen, però en vista de l’allau de dades del sondeig és possible que canviïn d’opinió.
Marta Selva, directora de l’Institut Català de les Dones, subratlla precisament que aquesta percepció diferent entre homes i dones «fa que s’hagi de continuar avançant contra aquesta violència estructural i interclassista, perquè molts homes encara creuen que s’ha aconseguit la igualtat perquè hi ha una llei que ho diu».
En aquest sentit, per Ana Gómez, metge de família i integrant del Grup de Maltractament a la Dona i Atenció Primària, la principal virtut d’aquest tipus d’estudis és trencar amb «el mite que la violència és cada vegada menys freqüent». Gómez confia que tot plegat servirà per «fer sortir a la llum més casos de dones, que se sentiran menys soles i pensaran que el que els passa no és tan estrany ni infreqüent».
Montse Fernández Garrido, advocada i veterana lluitadora per la igualtat, va més enllà i reclama «que la societat entengui que la violència no és residual, més aviat al contrari; està present en totes les classes socials i és greu quantitativament i qualitativament».
L’enquesta també indica que només el 17% de les dones que consideren que les agressions rebudes són delictives decideixen denunciar-les. Una xifra que tampoc sorprèn els experts. Sense anar més lluny, la majoria de les víctimes mortals de violència d’aquest any no havien denunciat l’agressor.
Tal com va admetre la directora del programa contra la violència masclista de la Conselleria d’Interior, Alba Garcia, «s’ha de millorar la sensació de confiança» de les dones perquè facin el pas de denunciar i no tinguin por de patir una victimització secundària. És a dir, reviure tot l’infern patit a mans de l’agressor.
Un agressor que l’estudi constata que acostuma a ser molt a prop. Superant el tòpic cinematogràfic que les violacions i agressions sexuals les porta a terme un desconegut, en més del 80% dels casos l’agressor és una persona tan pròxima com la parella o l’exparella.
Davant d’aquesta allau de dades negatives, el director de l’enquesta, el sociòleg Josu Gondra, va subratllar que ha millorat «el rebuig social vinculat a la violència». És a dir, augmenta el percentatge d’homes que qualifiquen de clarament violentes actituds com ara controlar què fa i on és la seva parella, no tenir en compte la seva opinió o no deixar que parli amb altres homes.
Tal com explica María José Varela, aquestes millores demostren que «com a mínim s’ha avançat en la identificació de les conductes masclistes. Ara el que cal és canviar-les».
