Maria i Anna són dues dones víctimes de violència de gènere. Els seus noms són ficticis, però les seves històries personals no poden ser més reals. Elles i els seus fills han estat maltractats física i psicològicament per les seves parelles i avui, gràcies als diversos centres d’acollida i recursos socials pel que han transcorregut en els últims mesos, poden explicar la seva infern per animar a altres dones en la mateixa situació a que denunciïn i «tornin a viure».
«Tinc 43 anys i porto patint maltractament des que vaig néixer perquè el vaig conèixer amb el meu pare. Després em vaig casar i va ser semblant, però ho veia normal perquè em vaig criar així. Fins que vaig veure que els meus nenes tremolaven, va ser quan ja no el vaig veure normal» . Així resumeix Maria, de 43 anys, la seva vida fins que fa uns mesos, aconsellada per un capellà i una directora de Càritas, va arribar a una casa d’acollida per a dones víctimes de violència de gènere a Sevilla.
Ara, després de passar per aquesta casa, segons celebra, es troba «molt bé» i les seves dues filles menors (té tres fills majors d’edat i que ja l’han fet àvia) estan «molt tranquil · les i relaxades» al pis tutelat on viuen amb una altra companya, una cosa impensable quan el seu marit la maltractava. «Aquí tenim molta protecció, això és com venir de l’infern al cel, hem trobat una nova família i una nova vida», explica emocionada als mitjans de comunicació després de reconèixer que, encara que el «por no es perd mai», ara se sent «supersegur» i que «mai més» tornarà a la seva vida anterior.
I ho diu ella que va ensopegar «dues vegades en la mateixa pedra». Després de tenir els seus tres primers fills es va separar durant 12 anys de la seva parella i després va tornar amb ella amb l’esperança que hagués canviat. Va aguantar quatre anys de maltractaments. «Una està cega fins que obre els ulls», diu mentre anima les dones que passen per aquesta mateixa situació a que «mirin per elles i, sobretot, pels seus fills» i tirin endavant perquè «val la pena i hi ha moltes ajudes «. «Si vol de veritat treure els seus fills endavant i portar una vida normal, pot, encara que sigui sola, però pot», afirma contundent Maria.
La seva història, encara que diferent, coincideix en l’essencial amb la de Ana Amb 39 anys i dos petits, aquesta dona va rebre constants amenaces de mort per part de la seva parella, que en una ocasió va arribar a enviar a casa un taüt negre amb el seu nom i el de la seva filla. Quan ja no va poder més, va denunciar el seu agressor davant la policia i els mateixos agents li van parlar de les cases d’acollida i dels recursos que hi havia a la seva disposició. En aquests moments, segons ella mateix compte no sense feina perquè li costa verbalitzar els seus sentiments, és una «dona forta i guerrera». «Tota la meva vida ha canviat. Ara sóc un ésser humà de veritat», sentencia.
Gran part de culpa en aquest procés de transformació personal la té l’equip de professionals que l’ajuden i assessoren en la casa d’acollida on resideix. Lola Torrijo (assessora jurídica), Maria Eugenia de la Penya (treballadora social), Laura Gallardo (responsable de l’atenció d’emergència) i María del Carmen Gómez (psicòloga) s’han convertit en gairebé part de la seva família. Totes elles han atès a Maria i Ana – entre d’altres dones – des del primer moment en què van arribar i són les responsables que avui hagin incrementat la seva autoestima, que no siguin dependents respecte al seu agressor, que els seus petits estiguin escolaritzats , que hagin trobat una feina i que tinguin una vida el més autònoma possible en companyia dels seus fills o dels seus familiars.
Font: Europa Press
