La rutina era espartana i no admetia el més mínim desviament. Es despertaven de matinada. Al pati, a l’alba, les internes cantaven el Cara al sol. L’aigua estava racionada i només bevien dos gots al dia. També les dutxes fredes: una a la setmana. Les injeccions amb vacunes o medicines misterioses eren més freqüents. Gairebé diàries. Si alguna interna havia de fer les seves necessitats, hi havia una hora estipulada per a això. I es cronometrava.
La migdiada, just abans del rosari, es programava per la tarda. Moure al llit estava prohibit, sota pena de càstig físic (cops, cremades …) o humiliacions (tancaments, insults …). El contacte exterior, inexistent. Les cartes a familiars es censuraven i les internes només veien els seus pares algun diumenge. Encara que potser per quan es trobessin amb ells la por hagués calat tan profund que aquestes nenes (sí, nenes) ja haguessin après a guardar silenci per sempre.
Avui, 40 anys després, les nenes són dones, i no tenen por de sortir en 20 minuts per denunciar els maltractaments soferts durant la seva infància al preventori de Guadarrama (Madrid). Els preventoris eren una mena de colònies infantils creades durant el franquisme (funcionar de 1945 a 1975) amb l’excusa de prevenir malalties com la tuberculosi, encara que en la pràctica eren presons, màquines repressores del règim pensades per rentar el cervell a la recerca d’una població submisa i obedient.
La secció femenina de la Falange era l’encarregada de recórrer els col · legis d’Espanya per recollir a les nenes, moltes vegades amb mentides. En principi, les preferides eren les que venien de famílies d’esquerres, pobres o desestructurades, però amb el temps van començar a portar a moltes altres. Només a Guadarrama, l’únic preventori de Madrid, havia capacitat per a 500 internes.
«El que volem és compartir el que ha passat i trobar documentació d’aquella època que aporti llum. Ningú diu res Què eren aquestes injeccions?, Per què ens torturaven així? No volem culpables ni judicis, només comprendre i cicatritzar ferides», comenta Chus , una altra de les dones denunciants.
