Entrevista a Alba Garcia, Directora del Programa de Seguretat contra la Violència Masclista de la Generalitat.
L’actual responsable del Programa de Seguretat contra la Violència Masclista del departament d’Interior té més de 18 anys d’experiència en la planificació estratègica de polítiques públiques d’igualtat. Quan se li va despertar l’interès per l’equitat entre homes i dones?
Vaig estudiar història de l’art i, en la branca pròpiament històrica, va començar el meu interès pel passat de la humanitat vist amb ulls de dona. A més, tot i que a casa vaig rebre una educació molt igualitària, quan arribes a l’adolescència comences a veure les primeres contradiccions en la teva pròpia família, perquè hi ha etapes en què t’adones que no és el mateix ser un noi que una noia. Després estudies la carrera i veus que no és el mateix la vivència de les dones al llarg de la història que la dels homes.
Durant la carrera, ¿va arribar a la mateixa conclusió que Mafalda: «Les dones més que un paper han jugat un drap a la història»?
No, aquesta reflexió és una mica exagerada, però si que és veritat que la història que s’explica als llibres és molt diferent que la de la vida quotidiana. Però, fins i tot en aquest tipus d’història, que no és la dels grans esdeveniments, comproves que les dones tampoc no hi apareixen, com si les societats només s’aguantessin gràcies als homes.
Les desigualtats, però, no només estan sobre el paper…
No cal que m’ho digui. El meu descobriment de la parcialitat de la història escrita va coincidir amb el meu primer embaràs, i va ser llavors quan vaig començar a veure que el món era diferent per als homes que per a les dones.
I això?
A nivell personal, a mi no em va importar canviar de vida, d’hàbits. A la meva parella, sí. És veritat que amb la primera filla ens vam ajudar i vam compartir molt. Però hi havia alguns aspectes en què jo prioritzava la meva filla i ell ho vivia d’una altra manera. Tot això es va agreujar amb el segon fill.
I a nivell professional?
Recordo una entrevista de feina que em va marcar. Va ser en una galeria d’art i el senyor que havia d’avaluar les meves capacitats em va fer preguntes personals: si estava casada, si tenia fills, de quina edat… Quan li vaig dir que la nena tenia un anyet i escaig, em va dir que no em podia agafar, perquè segurament en voldria tenir una altra. Em vaig quedar de pedra, perquè encara no m’havia plantejat una nova maternitat i un desconegut ja m’estava planificant la vida. Aquesta entrevista em va fer evident les dificultats reals que tenim les dones, perquè una cosa són les lleis i una altra cosa és la realitat.
Per això va decidir dedicar-se a treballar per fomentar la igualtat real?
Bé, el primer treball en aquest àmbit el vaig fer per al ministeri de Cultura, que en aquella època tenia adscrit l’Institut de la Dona. Després vaig entrar a treballar com a tècnica a l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, que va ser un dels primers que van impulsar un pla d’acció local per a les dones.
I quin és el moment en què entra en contacte amb la problemàtica de la violència de gènere?
Una part d’aquesta política incloïa la lluita contra la violència de gènere amb la dificultat que en aquella època no hi havia ni cap llei ni cap estratègia. És gràcies a la conferència mundial de Pequín del 1995 que descobreixo l’existència d’un pla de gènere a nivell mundial que inclou la violència. Però no és fins al 1997, amb la mort d’Ana Orantes, que la lluita contra la violència de gènere adquireix una dimensió pública bestial. Aquí va ser quan es van crear les primeres xarxes d’atenció. No es va deixar de treballar en altres àmbits, però es va prioritzar el de la lluita contra la violència.
Què se sent quan es coneix de primera mà un cas de violència?
T’afecta no tant el primer cas com el fet que passa el temps i les situacions de violència no s’acaben. El que realment et fa posar la pell de gallina és que atens un cas i després un altre i això no s’acaba. I et preguntes per què un home se sent amb el dret de maltractar la persona que en teoria estima.
Ara ja hi ha una llei, que no para de rebre crítiques. Creu que són justificades?
El problema és la utilització del terme gènere, que pot crear confusions, perquè bàsicament estem parlant d’una llei que combat que la meitat de la població és víctima potencial de la violència. Això no vol dir que totes les dones estiguem maltractades, però només pel fet de ser dones podem ser víctimes d’aquest tipus de violència. Reconec que hi ha un cert intent d’abús, però és tan insignificant que el cost que suposa utilitzar les denúncies falses en contra d’aquesta llei és molt gran per a les dones que sí que la necessiten.
