Espanya és un dels únics països en haver-se dotat d’un arsenal jurídic per lluitar contra la violència de gènere. Es tracta de la Llei orgànica 1/2004 de mesures de protecció integral contra la Violència de Gènere.
Per descomptat, va ser objecte de les pitjors crítiques per part de molta gent que va veure com molts privilegis dels que abans gaudien els homes maltractadors (entre altres coses, era la dona colpejada la qual havia d’anar-se de la llar per deixar de ser abusada, cosa que moltes vegades no feia perquè no tenia on anar) s’anaven esfumant.
Una de les principals crítiques d’aquesta llei és que és usada per dones inescrupulosos que, per tal de quedar-se amb la tinença dels i les filles o allunyar el marit que ha de sortir de la casa compartida, fan falses denúncies contra la seva parella.
S’ha dit que hi ha hagut una multiplicació fenomenal de les falses denúncies, i si bé les persones que sostenen aquesta tesi mai citen estadístiques, sí decreten sense immutar-se que la quantitat és tal que justificaria que s’anul·li la llei i que «denunciar l’home s’ha convertit en un negoci», com ho ha afirmat en aquests dies la Comissió d’Igualtat i Gènere del moviment 15-M a València. Alguns s’han atrevit a dir que més de les meitat de les denúncies són falses.
Quina és la realitat? El debat l’ha tancat el Consell General del Poder Judicial, al qual difícilment es pugui titllar de feminista, en un informe de novembre de 2009. Les seves conclusions van ser que «només 1 de les 530 resolucions estudiades podria enquadrar-se com a denúncia falsa». Ben lluny del que ens volen fer creure.
Que pot haver falses denúncies? Per descomptat. ¿Que un home falsament denunciat pot arribar a viure un infern precisament perquè la llei espanyola protegeix primer a la suposada víctima i pren mesures gairebé immediates contra el suposat victimari? També. Que cal castigar amb totes les de la llei les falses denúncies? Evidentment.
Però falses denúncies hi ha en tots els àmbits, per a qualsevol tipus de delicte. Per exemple, les empreses asseguradores espanyoles afirmen que el 30% de les denúncies de robatori a la llar són falses. I que jo sàpiga, no perquè hi hagi falses denúncies de robatori anem a anular les lleis que condemnen el robatori.
Com diu la fiscal Soledad Cazorla, esmentada en un excel.lent article del diari El País: «La denúncia falsa no és un problema de funcionament de la llei».
I a més, no entenc com els i les que denuncien els abusos arriben a la conclusió que els i les feministes estan en contra dels homes. Les dones que fan falses denúncies no són necessàriament feministes (i dubto molt que ho siguin), sinó dones que s’aprofiten indegudament d’una llei per sortir-se amb la seva. No veig què té a veure el feminisme amb això.
Però sobretot, em sembla increïble que es digui que aquesta llei va «contra els homes». No veig per què un home que no maltracta a la seva parella hauria de sentir-se concernit. La llei no és un privilegi que s’ha donat a les dones, sinó una protecció especial per a elles perquè la violència de gènere segueix sent una epidèmia que deixa centenars de milers de víctimes i era necessari prendre mesures dràstiques.
Quantes dones han mort amb diverses denúncies fetes davant la policia, que no va prendre cap mesura de prevenció? Allunyar la parella denunciada abans de saber si la denúncia és real o falsa és imprescindible per protegir aquestes dones, perquè no estem parlant de violència de desconeguts al carrer, sinó d’un home que viu a la mateixa casa que la seva víctima.
¿Cal recordar que de les 400.000 víctimes de violència de gènere a Espanya, tot just un quart denúncia la seva parella?
Això sí, si la denúncia és falsa, és evident que aquesta dona ha de ser castigada amb totes les de la llei.
