Després d’un any en què van descendir les xifres de víctimes de violència masclista – hi va haver 55 assassinades el 2009, davant les 76 del 2008 –, aquest curs han tornat als dramàtics números d’abans: 21 dones han mort – l’última, una noia de 24 anys que va morir a Madrid –, quan en la mateixa data de l’any anterior la xifra era de 12.
Una dada preocupant a ulls d’un Ministeri d’Igualtat que, a través del delegat del Govern contra la violència masclista, Miguel Lorente, va afirmar que encara no es podia parlar d’una tendència i va explicar què havia canviat entre aquest moment i aquell.
De les 12 morts que van tenir lloc el primer trimestre del 2009, el 45,5% havien presentat denúncia; aquest curs, només el 15,8%. ¿Per què? «La dada reflecteix una minimització del risc, motivat en part pel debat sobre la credibilitat de les dones. Si es llança el missatge que les dones denuncien falsament, es debilita la seguretat», va sostenir Lorente.
Es referia, per exemple, a Francisco Serrano, un jutge de família de Sevilla que afirma amb assiduïtat coses com «les denúncies falses per maltractament estan provocant un genocidi d’homes» i denuncia un presumpte «atac visceral a l’home pel fet de ser home».
Aquest tipus de paraules, amb la seva posterior presència en certs mitjans de comunicació, provoquen, d’acord amb l’argument d’Igualtat –el ministeri assegura que el fenomen de la denúncia falsa és molt menor del que suposa Serrano–, que hagi descendit el nombre de denúncies. Aquest és un pas sempre complicat per a la dona que, com demostren les estadístiques, comporta una disminució del risc d’acabar assassinada.
Més dades preocupants: l’escassa utilització dels aparells GPS que alerten a qui disposa d’una ordre de protecció que el maltractador es troba a prop. Es disposa de gairebé 3.000 d’aquests dispositius. No obstant, només 248 estan actius. I cap de les tres dones mortes aquest any que havien denunciat no en tenia cap. El motiu d’aquesta disparitat entre els recursos i el seu ús s’ha de buscar en els tribunals, ja que són els jutges els que decideixen si un cas determinat es mereix fer ús d’aquest instrument.
