Descobrir que la casa de Julieta, a Verona, no tenia balcó, i que William Shakespeare va manllevar la història d’aquest amor romàntic, sense sexe, col·loca una falca en les creences. Quan ens atrevim a desmuntar els mites passa el mateix. ¿Què hem fet creient en mythos, contes? ¿Quant de mal ens han fet?
L’Institut Català de les Dones estrena una exposició titulada Violència masclista en la parella: Desmuntem mites?, en què proposa revisar idees associades a l’amor romàntic que, segons els experts, juguen un paper important en les relacions de parella violentes.
Les frases d’aquesta mostra que inviten a pensar formen part de converses quotidianes que no tenen res a veure amb el grau d’educació o la situació sociolaboral. L’exposició es va obrir a l’abril, un dels pitjors mesos dels últims anys pel que fa a violència masclista. Ja són més de 20 les dones assassinades aquest 2010.
En aquest context, els mites elegits per a la mostra, en un compendi de frases com Sense tu no sóc res, Renunciaria a tot per amor, Si té gelosia és perquè m’estima i [En el fons no em vol fer mal, caven la fossa de l’exclusió de la dona i la releguen a un paper secundari, dependent i d’assentiment a la violència. Són expressions de l’anomenat amor romàntic que, a partir del XIX, va vincular sentiment, sexe i matrimoni.
La funció dels mites és mantenir la ideologia del grup i, en aquest cas, perpetuar un sistema patriarcal, en què la dona converteix l’amor en el centre de la seva existència, en el seu projecte de vida i en la negació de la seva individualitat. La lectura simbòlica interpreta que la veracitat del mite es troba en els continguts mentals dels seus creadors i usuaris. Així, l’objectiu no és crear iguals, sinó dependents.
Al citar factors de vulnerabilitat a la violència contra les dones, un informe del Defensor del Poble denuncia «el concepte d’amor romàntic, amb la seva càrrega d’altruisme, sacrifici, abnegació i entrega que encara s’inculca a algunes dones». I afegeix: «Aquesta forma d’estimar pot generar angoixa i submissió total i absoluta a la parella».
Igual que passa en altres àmbits, els mites romàntics són ficticis i enganyosos. I perillosos. El que relaciona la gelosia i l’amor, de consum popular, planteja un problema en el context de la violència contra les dones perquè no és res més que l’expressió de poder i de dominació sobre elles.
Com que l’amor és una construcció cultural que ha canviat amb la història, l’objectiu d’aconseguir una societat igualitària comporta l’establiment de relacions i de vincles no dependents entre els homes i les dones. La donzella ha deixat de ser donzella i no espera ni salvació ni príncep. Els conceptes d’amor i de família evolucionen cap a espais de més llibertat. En aquests, la violència masclista hi queda exclosa i denunciada.
Per això, un dels enunciats de la mostra de Barcelona que més remourà consciències serà aquest: A mi no em passarà. En plena polèmica per les denúncies falses de maltractaments, pel preocupant descens de les denúncies sense que aquest fet reflecteixi una disminució dels abusos, s’han de valorar respostes com la donada per l’exposició a aquesta frase: «Qualsevol persona pot viure una relació de parella en què s’exerceixi la violència. Per aquest motiu resulta clau saber identificar les primeres manifestacions d’aquesta violència: el menyspreu, els insults, la falta de respecte, de control».
Llegeixo que diverses investigacions han mostrat la confusió regnant, fins i tot entre la població de noies universitàries que consideren que els abusos i la violència poden ser entesos com a actes d’amor. L’exposició serà itinerant. Feu córrer la veu. Renunciaria a tot per amor. Quan em fa mal, sempre em demana perdó. Quan t’enamores, ho passes malament.
