La directora general de l’IAM, Soledad Pérez, ha assenyalat que el 62 per cent de les sentències per violència de gènere són absolutòries
Un estudi sobre violència de gènere titulat ‘El silenci de les víctimes: una anàlisi jurídica i social’, elaborat per la Càtedra d’Estudis de les Dones Leonor de Guzmán de la Universitat de Còrdova (UCO) amb suport de l’Institut Andalús de la Dona ( IAM), proposa modificar la llei d’enjudiciament criminal per protegir les víctimes de violència de gènere.
Així ho ha destacat aquest dimarts durant la seva presentació a Còrdova la directora general l’IAM, Soledad Pérez, en detallar que el 62% de les sentències per violència de gènere són absolutòries, enfront del 38% que són condemnatòries. D’aquestes sentències absolutòries, en el 64% dels casos la víctima no declara en el judici, sent aquesta la principal raó per la qual no hi ha condemna segons la institució.
Aquests són algunes de les dades despresos de l’estudi sobre violència de gènere i que planteja com a solució a aquest problema la referida modificació de la normativa judicial, perquè prevalgui el dret de la víctima, com a tal, sobre el dret d’aquesta, però com testimoni.
L’estudi, segons ha assenyalat la directora de l’IAM, pretén analitzar les raons per les que moltes dones decideixen abandonar el procés judicial contra les seves parelles maltractadores. De la mateixa manera, busca proposar conclusions multidireccionals davant aquesta situació.
Elaborat a partir de les sentències dels jutjats penals i de l’Audiència Provincial de Còrdova durant 2010 i part del 2011, l’estudi planteja que la violència de gènere se sol exercir contra la dona en la intimitat del domicili, on difícilment hi ha testimonis directes que puguin corroborar el seu testimoni, i quan hi és freqüent que siguin els familiars més pròxims de la víctima. Per tant, és la declaració de la víctima l’única i fonamental prova amb la que compta el tribunal per fonamentar una sentència. Les dades, recorda l’informe, apunten que les víctimes en moltes ocasions es retracten de les seves denúncies.
En el cas d’iniciar l’acció penal, l’estudi planteja que en la majoria dels casos la víctima no declara en el judici, bé perquè creu que l’agressió no va ser tan greu per reiterar la denúncia, amb tot el que comporta (ordre de allunyament, presó, etc); bé perquè pensa oblidar l’agressió en nom de la convivència i el benestar dels fills, per la supervivència econòmica, per la pressió directa o indirecta de l’agressor o el seu entorn o pel temor a una nova vida amb perspectives difícils.
A més, entre la primera declaració i l’última transcorre força temps, de manera que l’informe critica que la víctima hagi de prendre la decisió de denunciar dues vegades. Una altra de les problemàtiques plantejades és que el dret a no declarar de la víctima s’ha convertit per aquesta en una fórmula de control del procediment.
Davant això, l’estudi planteja com a solució que es flexibilitzi la normativa (article 416 de la Llei de Ejuiciamiento Criminal) perquè les víctimes no gaudeixin del dret a no declarar contra els seus agressors, prevalent així el dret de la víctima sobre el dret de la mateixa com a testimoni. Així mateix, s’advoca per fugir de considerar només el testimoni de la víctima com a única prova, tenint en compte altres elements com la declaració de policies o metges, veïns que senten cops, etc.
Al costat d’això, l’estudi incideix en la importància de la formació en la matèria per a tots aquells que intervenen en el procés, i en la necessitat d’establir estratègies perquè les dones que donen el primer pas mantinguin la seva acusació, recolzades amb atenció psicològica si ho necessiten.
