L’acumulació de morts per violència masclista en els dies posteriors que es difongui altre cas ha dut al Govern a plantejar la necessitat que els mitjans de comunicació «s’autorregulen» per a evitar influir en els agressors. Deuen els mitjans canviar la seva forma d’abordar la violència de gènere? Quins efectes tenen les notícies sobre els agressors i les víctimes? Dos periodistes, Fernando Santiago i María Esperanza Sánchez; una advocada experta en violència de gènere, Amparo Díaz; i el forense Miguel Lorente, autor de l’informe que desvetlla l’acumulació de casos en dies successius, debaten sobre aquestes qüestions.
Un grup d’experts debat sobre el paper dels mitjans de comunicació en les agressions masclistes
Amparo Díaz (A. D.): La violència de gènere sorgeix per una situació de domini de l’home sobre la dona i, per desgràcia, la premsa moltes vegades multiplica aquest missatge de domini. Es dóna una imatge d’autoritat de l’agressor en lloc d’una imatge de delinqüent. Estaria molt bé que el mitjà de comunicació rectifiqués i s’adonés que li està fent el joc a aquests delinqüents quan diu «serà que ha tingut un arravatament…».
María Esperanza Sánchez (M. I. S): Normalment, el periodista no és el que diu «era una bona persona», sinó que això l’hi diu la gent que li coneixia. I sempre és això el que diuen, de la qual cosa es dedueïx que la gent que envolta a aquesta persona, o no està atenta o té temor a dir el que sabia. Jo rebo aquest missatge com lectora i oïdora: no et fiïs de la gent que té cara de bona perquè potser no ho és. Aquest és un missatge positiu i ajuda a crear consciència.
A. D.: Probablement a algunes persones els faci pensar això, però per a unes altres l’efecte és el contrari: seguir sense veure com delinqüent a aquest tipus de persona. La majoria d’aquests delinqüents té una doble imatge: en el món exterior són normals i en la seva casa són dictadors. Si ens vam quedar només amb el que diu el veí que era molt bona gent, estem transmetent: «si una bona persona ha fet això, és que la víctima haurà fet quelcom».
Fernando Santiago (F. S.): El Govern planteja la necessitat que els mitjans s’autorregulin i jo estic radicalment en contra. No es pot generalitzar. Hi ha bons periodistes, dolents, mitjans de comunicació que fomenten la premsa groga per a guanyar audiència. És de sentit comú que no podem deixar d’informar que un tipus ha matat a la seva dona. Els límits són les lleis i després està el sentit professional ètic o comú dels periodistes.
M. I. S. Sí, però potser si que es pot completar aquesta informació. Si tu en la televisió veus el reportatge de la notícia en la casa on s’ha produït l’assassinat, veus el relat dels veïns dient que era una bona persona i passes a altra cosa, aquesta informació queda incompleta. Aquest és el moment perquè un expert expliqui perquè la gent diu que aquest és una bona persona, quines característiques té l’assassí de dones i com no cal confondre’l amb una bona persona.
A. D. Els periodistes podeu qüestionar com funciona el sistema i això no s’està fent. Es diu que la dona ha mort, però no com ha arribat fins a allà. Què ha succeït perquè una dona mori a pesar que ha denunciat i ha intentat evitar-lo? Alguna cosa falla en el sistema i aquí crec que el periodisme podria fer una labor impressionant.
F. S. Estaria bé veure un estudi al revés: com el problema de la violència de gènere ha passat a ser important per a la societat i això té un reflex en els mitjans de comunicació.
Miguel Lorente (M. L.). Els periodistes no són diferents de la resta de la societat. Veus jutges, metges i policies que adopten una actitud semblant d’integrar la violència, quan és evident, sota allò patològic, l’anormal o l’excepcional. És normal que un home li pegui a la seva dona? No. Després si quelcom que no és normal ha ocorregut, el metge pot pensar que ha d’haver una explicació. No crec que sigui una matèria d’autorregulació, sinó de responsabilitat professional. El metge, el jutge, el policia ha d’actuar de forma responsable i és important que des del periodisme es coneguin les característiques de la violència i com tendeix a integrar-se sota la justificació.
M. I. S. És també important fer visibles a les víctimes. Així es senten més protegides. Duem 44 dones mortes. Imaginar-vos que ETA hagués matat a 44 persones en el que va d’any. Aquest país s’hauria enfonsat. I no passa això amb més víctimes de violència: aquestes 44 dones es moren soles i es queden soles.
F. S. Mentre siguem capaces de mantenir en els mitjans de comunicació i en la societat la tensió d’atendre i rebutjar aquest tipus de violència anirem estenent el rebuig i evitant que això pasi. El que mata a la seva dona és tan assassí com el que li pega un tir a un regidor.
M. L. A diferència del terrorisme que tot es relaciona i ja sigui un tir en el clatell com un segrest o una bomba és terrorisme, en el cas de la violència de gènere la pròpia diferència entre els casos és utilitzada per a mostrar la inexistència del problema. La gent diu «què té a veure aquest obrer que va matar a la seva dona pegant-li un tir amb l’immigrant que la va assassinar llençant-li per la balconada? Gens». En 2004 es va debatre molt sobre la violència de gènere perquè s’estava tramitant la llei i el resultat és que va augmentar la sensibilitat i van baixar els crims.
A. D. En el 2004 deixem de parlar dels assassinats i les detencions i vam passar a parlar d’altra sèrie de conductes com les amenaces, les coaccions. Perquè la realitat més habitual és l’assetjament psicològic i, no obstant això, ho obviem.
M. L. En els estudis que s’han fet sobre mitjans de comunicació i violència, el 90% diu que coneixen la violència de gènere a través dels mitjans. I d’ells, el 97%, a través de la televisió, que és la imatge més distorsionada de la violència de gènere. Quan hi ha un homicidi, la majoria dels informatius comencen dient «un nou cas de violència de gènere». Sembla que quan no hi ha homicidi no hi ha violència. Aquesta imatge és on ens podem qüestionar moltes de les coses que es poden fer a través dels mitjans, però des de la responsabilitat, no des de la limitació o la indicació.
F. S. Que des del Govern, per molta bona voluntat que es tingui, es demani autorregulació sempre es va a veure com un intent de coartar.
M. L. L’important és que se sàpiga que la violència té les seves característiques. Per a valorar l’agrupació de casos és important que es sàpiga que la violència de gènere és un procés, no una resposta immediata a no-res. L’agressor es construeïx una espècie de plataforma de domini basada en la violència i dintre d’aquesta plataforma apareixen les agressions. És un procés: paren les agressions, després es repeteixen, però sempre hi ha violència. Quan acaba l’agressió no arriba a la no violència, sinó el control mitjançant l’assetjament, la crítica. En aquest procés és quan ell va construint l’homicidi i quan pot aparèixer la notícia sobre altre cas que tindríem a veure si influeïx o no. Les dades indiquen una acumulació. Alguns seran per atzar, però donades les característiques d’aquest crim i de la construcció que necessita l’agressor, conforme amb com t’identifiquis tu amb la notícia aniràs a avançar-te al que tens pensat fer. Moltes víctimes et diuen «quan ell veia una notícia en la tele em deia ‘això et passarà a tu».
A. D. He tingut un cas així.
M. L. Hi ha 6000.000 casos de violència a l’any. Es denuncien 150.000 i hi ha uns 70 homicidis. És a dir, que quan d’un grup tan gran es dóna lloc a una manifestació tan petita significa que el component individual és molt elevat pel que la influència de les notícies serà distinta. Hi ha, per exemple, diversos casos amb suïcidi la mateixa setmana. Possiblement són agressors que han anat pensant el que faran i quan veuen un cas, es decideixen. La notícia té un doble impacte: un en la víctima i altre en l’agressor. La tendència humana és no identificar-se amb les notícies dolentes. Pots veure mil accidents de tràfic i l’impacte és mínim. Tot el món creu que a ell això no li passarà. L’agressor quan veu una notícia d’un homicidi no ho veu amb un sentit negatiu. No pensa: «huy, on puc arribar jo». Sinó que si ja l’hi estava pensant diu: «Mira què bé s’ha quedat aquest». No obstant això, la dona, com és una notícia dolenta, mai creu que li va a passar a ella. Aquestes són coses que s’han de reflexionar a a l’hora de fer una notícia, aportar aquest tipus d’informacions i saber que no és un cas aïllat.
F. S. És a dir, no hi ha efecte crida.
M. L. La violència no neix on no la hi ha, no. Però qui està manejant la idea d’acabar amb la vida de la seva dona i veu una notícia, pot avançar-se. Per exemple, a Andalusia va haver en tres dies tres casos de violència amb atropellament, quan aquest és un mètode extranyíssim. És a dir, els casos previs poden dur a altre agressor a precipitar la seva conducta i a imitar algun dels elements de l’altre succés. Per exemple, el suïcidi o l’atropellament.
A. D. Estic d’acord que no existeix una relació directa entre mitjans de comunicació i un nou assassinat. Però els mitjans poden influir en el desenvolupament de molts casos. No és casualitat que l’agressor aprofiti les notícies per a dir-li a la dona :»Ho veus? Et pot passar el mateix». Cal evitar que es vegi només el poder de matar que tenen aquests delinqüents i que no es vegi el retret penal, social i la possibilitat d’escapatòria que té la dona.
M. I. S. De totes maneres, cada mitjà i cada periodista té una manera d’enfrontar-se a qualsevol fet informatiu i també a aquest. És molt difícil dir: «autorregulació». Perque, tots els periodistes entendrien la mateixa cosa per autorregulació? No és possible. Hi ha mitjans que només tracten el moment del crim, l’assassinat. Però hi ha altres que es plantegen molt seriosament que és un problema greu i a més d’explicar la notícia fan una exhaustiva informació sobre aquest assumpte.
F. S. Crec que el que cal procurar és que mai deixin de cridar-nos l’atenció aquests crims. És molt important que mantinguem la capacitat d’indignar-nos, que ocupin primeres pàgines perquè això és senyal d’un rebuig social.
M. I. S. El crim cal explicar-lo, però no dir només que un home ha matat a una dona. La informació és estar permanentment sobre un assumpte que és de primera importància. Igual que s’està permanentment sobre el terrorisme. I cal informar en positiu sobre les coses que tenim: que les dones sàpiguen com les protegeix la llei, que aquesta protecció sigui efectiva, denunciar als jutges que es saltin la llei i als fiscals que deixin a les dones sense empara.
F. S. Pot ser que en la professió no hàgim reflexionat prou sobre aquest assumpte. Al final l’important és la responsabilitat del que està escrivint.
A. D. Si els mitjans de comunicació abordessin d’una forma més completa aquesta matèria, igual que si els operadors jurídics intervinguéssim de forma més exhaustiva, hauria menys dones mortes. No dic que sigueu responsables directes ni de bon tros, però si tots milloréssim la qualitat del nostre servei professional moltes dones arribarien abans als recursos i potser algunes no moririen. Perquè hi ha moltes morts anunciades en les quals han fallat moltes coses.
