La reacció de la parella agreuja de vegades l’assetjament: «Què hauràs fet? Ja et vaig dir que no vistes així».
Alguna cosa hauria d’estar canviant des que la llei d’Igualtat obliga a les empreses a «promoure condicions de treball que evitin l’assetjament sexual i per raó de sexe». Alguna cosa hauria de canviar des que les obliga a arbitrar per a perseguir al acosador i donar llera a les denúncies. L’assumpte – un tabú del que no es parla i ni s’investiga- haurà de considerar-se, així, accident laboral i incloure’s en la prevenció de riscos laborals de l’empresa. Fins a aquí la teoria. La pràctica és altra cosa. És l’empresari qui ha de declarar-lo accident i la mútua, reconèixer-lo. La Conselleria de Treball ha publicat 900 convenis col·lectius i ha detectat que només un 25% parlen de l’assetjament sexual, encara que no com risc psicosocial amb els seus efectes de depressió, estrès, abús de medicaments…
Però la major trava que sovint ha de superar l’acorralada -en la seva majoria dones, donada la seva posició laboral deficitària- és la seva incapacitat per a manifestar-lo. Només dues de cada deu comenten a algú el que els succeïx, i no són capaços de veure que el problema no ho han creat elles. De la culpabilitat i de la necessitat d’un entorn favorable -que les alliberi d’una certa síndrome d’Eva i la seva temptadora poma, encara en el fons ideològic que abona i normalitza aquest tipus de conductes- es va parlar ahir en una jornada organitzada pel Observatori del Mobbing del Institut Català d´Antropologia. «Fins que la víctima no comença a tenir amenaces no sol percebre el que succeïx.
Pateix insomni, nerviosisme, mal humor, però no ho atribuïx a això», explica la psiquiatra Glòria Creuera, consultora del Institut d´Avaluacions Mèdiques. «Depèn de la resposta de la família, amics, parella… que la seva situació no s’agreugi. Si té el seu suport, demana una baixa, doncs presenta fòbies davant el treball, i acudeix a un professional. Si no, desenvolupa un quadre depressiu complet, de culpabilitat i inseguretat greus, fins al punt de no destriar si el que els succeïx és real». La reacció de la parella, assenyala Creuera, pot ser masclista i sexista: «Què hauràs fet tu?, Ja t’he dit que no et vesteixis així». I el pare pot arribar a considerar que tot radica que no vesteix amb cautela.
De 8,4 milions de dones en actiu en el 2005, s’estima que 1,3 milions van sofrir a Espanya alguna situació d’assetjament sexual en el treball (180.000 molt greus), si bé només 835.000 ho van viure com assetjament declarat. Són dades de l’últim estudi de l’Institut de la Dona, que contrasten amb les 419 denúncies que ha cursat Interior en el 2006. No hi ha un perfil tipus, però les víctimes solen ser menors de 34 anys, solteres, procedents de països extracomunitaris i qualificades. Construcció i indústria són els sectors més afectats. L’assetjament ho exerceixen companys en major mesura que superiors. CC.OO. defensa que consti com malaltia professional i que els propis metges de capçalera tramitin la baixa i engeguin un procediment de declaració de contingència professional.
A més, aconsella recórrer a la via laboral: recordar a l’empresari que té una responsabilitat i optar per una inspecció de treball abans que per la via judicial. No és d’estranyar. L’advocada Lara Padilla apunta que, a efectes pràctics, la llei no és eficaç. Per coacció i amenaces les penes són molt majors que per assetjament sexual. «I el redactat deixa a l’arbitri del jutge si no es tracta d’una actitud de seguici pròpia del Mediterrani. L’assetjament és sovint un degoteig subtil: no són fórmules directes com ´una situació objectiva hostil, humillante o greument intimidatoria´».
