Comence a repassar la llista de dones mortes a mans del marit, del company, de l’amant o d’algun home circumstancial. Prove de fer-ne una llista més o menys exacta. Ací una senyora de quaranta-cinc anys ofegada a Castelló pel seu home, allà un cadàver aparegut a Sant Just, partit en dos trossos. Més enllà un xicot d’Alcoi que estrangula la xica i es lliura a la policia. I encara una dona de Badalona, cremada viva pel marit. Són rastres d’odi personal, però també d’alguna cosa més. D’alguna cosa que ens afecta a tots.
Arribe al capdamunt de la llista, la més pròxima que trobe, d’aquest mateix mes de novembre, i veig que no té nom. Res. Únicament se sap que era una dona i que l’assassí havia estat el seu company. No aconseguesc de saber-ne res més i reste capficat. Dones sense nom, mortes amb una regularitat astoradora. La impecable Carme-Laura Gil ho relata.
De fet un sol de cadàver ja seria excessiu, però la desfilada de la mort per davant nostre va molt més enllà de les unitats aritmètiques i és tenebrosa. L’Organització Mundial de la Salut diu que la violència masclista, en diu sexista, és la principal causa de mort de les dones de quinze anys a quaranta-quatre en tot el món. Als Països Catalans hi hagué trenta-dues dones mortes el 2004, vint-i-set el 2005, vint-i-tres el 2006 i vint-i-tres l’any passat.
Això és quasi una guerra, però una guerra que lliurem contra nosaltres mateixos. No hi ha exèrcits desplegats en països exòtics ni motivacions intel·lectuals denses. Hi ha els cops a les cases del costat i el dubte sobre si has d’entrar en la vida d’altri, hi ha aquella nit que em vaig encarar amb un home que pegava la seua dona al parc, però vaig haver d’arrencar a córrer impotent mentre ella abaixava els ulls, hi ha les mirades tristes i els crits episòdics que no hauríem d’haver fet mai. Però hi ha, sobretot, la por d’elles i la impotència de veure com les van matant d’una en una, a vegades fins i tot sense nom ni rostre per a poder-les honorar.
Vicenç Partal és director de Vilaweb
