El Tribunal Suprem ha sentenciat que les víctimes estrangeres de violència de gènere són també víctimes d’una persecució i, per tant, són mereixedores del dret d’asil a Espanya «quan s’evidencia que la tutela dispensada per les autoritats nacionals del país d’origen es revela inútil o ilusoria» davant els maltractaments que pateixen.
La decisió es produeix pel cas d’una dona algeriana que va ser forçada a casar-se per acord familiar i va patir a mans del seu marit «contínues agressions i vexacions caracteritzables com continus maltractaments físics i psíquics», un maltractament que també van patir els seus fills menors d’edat i que els jutges han acabat definint com «tracte inhumà o degradant».
La dona va fugir d’Algèria i va demanar asil a Espanya l’any 2007, però el Ministeri de l’Interior li va denegar i li va oferir un permís de residència per raons humanitàries. Va recórrer a l’Audiència Nacional, que li va donar la raó en constatar que la família havia patit «un tracte inhumà o degradant» a mans de l’exmarit i pare dels nens que «no va ser adequadament evitat per les autoritats» algerianes.
La sentència va concloure que si mare i fills tornaven a Algèria la seva integritat física i moral es podrien veure «novament afectades», de manera que va reconèixer el seu dret a l’asil a Espanya i va anular la resolució que havia dictat el Ministeri de l’Interior a l’estimar que el cas reflectia «amb tota evidència la necessitat de protecció de la recurrent davant la realitat i vigència d’una persecució personal al seu país d’origen».
No obstant això, l’Advocacia de l’Estat va portar el cas fins al Suprem amb un recurs de cassació perquè considerava que a l’Audiència Nacional s’havia fet una «interpretació indeguda» de la Llei d’Asil. Per l’advocat de l’Estat, el jutge havia interpretat que «totes les dones maltractades tenen dret d’asil a Espanya» quan, segons la seva opinió, no són un «grup social» subjecte com a tal a l’aplicació de les lleis internacionals en la matèria.
El Suprem rebutja la posició de l’Advocacia perquè considera que «la persecució per motius de gènere resulta incardinable en les persecucions socials, en referència a la ‘pertinença a un grup social’ a les quals es refereix la Llei d’Asil, i mereix protecció al empara d’aquesta quan s’evidencia que la tutela dispensada per les autoritats nacionals del país d’origen es revela inútil o il·lusòria, de manera que es perpetua la situació de patiment» denunciada per la dona.
Així mateix, la Sala dóna suport a la sentència de l’Audiència Nacional, «que ha realitzat una interpretació aplicativa coherent i raonable» de la Llei d’Asil en apreciar «que la situació prolongada de sofriment que ha patit la recurrent i els seus fills menors d’edat com a conseqüència dels maltractaments físics i psíquics infringits pel seu marit (…) és incardinable com persecució per motius de gènere».
Per la sala, aquest fet «determina que, davant la falta de protecció eficaç de les autoritats del país d’origen», que «no els han dispensat tutela jurídica davant les denúncies formulades, es revela la necessitat de protegir-la de forma efectiva del fundat temor i el risc real de continuar patint tractes degradants, i no és per això suficient, en aquests termes, la decisió del Ministeri de l’Interior».
La sentència, signada per Pedro José Yagüe Gil, Rafael Fernández Montalvo, Manuel Campos Sánchez-Bordona, Eduardo Espín Templado i José Manuel Bandrés Sánchez-Cruzat, que va ser ponent en aquest cas, declara que no ha lloc al recurs plantejat per l’Advocacia de l’Estat i li imposa de forma expressa les costes processals.
