Per més que la majoria de la ciutadania es posi les mans al cap quan s’assabenten que un home va mantenir la seva dona tancada més d’un any al domicili de la parella a Viladecans, les administracions i oenagés que ajuden les víctimes de la violència de gènere perceben un cert nivell de permissivitat social cap a aquestes agressions.
Que serveixi com a exemple que diversos veïns del matrimoni citat coneixien la reclusió de la dona i no van avisar els Mossos. «Els coneguts –expliquen els experts– no volen ficar-s’hi perquè pensen que és un assumpte privat, i l’entorn més pròxim sol demanar a la víctima que aguanti i intenti reconduir la situació». Per tot això, poques dones s’atreveixen a denunciar.
I especialment preocupant és el cas de les immigrants, que en molts casos no tenen recursos, no coneixen l’idioma i no saben gaire bé a qui acudir. Per això les oenagés demanen a les administracions que es bolquin en aquest col·lectiu. «Si les dones autòctones tenen dificultats per denunciar, les procedents d’altres països encara més», manté Mercè Amor, de l’Espai Dona de l’oenagé Ibn Batuta.
Amor subratlla que no hi ha d’haver prejudicis entre comunitats perquè aquesta plaga també afecta la població autòctona (8 de les 12 mortes aquest any eren espanyoles), però reconeix que entre les immigrants les dificultats creixen perquè moltes vegades no tenen xarxes familiars, desconeixen la llei i l’idioma i, a vegades, estan casades amb un cosí, de manera que han de «trencar amb la família».
«Certa tradició», afegeix Amor, fa que les seves mares o amigues les animin a tenir paciència «igual que succeïa al nostre país fa 30 anys». Per això reclama al Govern que redobli el seu esforç perquè les immigrants se sentin «més emparades», ampliant l’oferta de pisos d’acollida i acompanyant-les en el recorregut legal, familiar i afectiu que implica una denúncia.
Laure Rodríguez, de la Unió de Dones Musulmanes, posa un exemple molt gràfic: moltes de les que acudeixen a la seva associació toleren les bufetades. «Les marroquines, per exemple, estan tot el dia a casa veient telenovel·les de països àrabs on les bufetades són una cosa normal», indica.
Rodríguez sol·licita a les administracions que es coordinin amb les associacions d’immigrants per arribar a aquest col·lectiu de forma oral, ja que moltes no entenen els fullets. A més demana que s’impliqui els imams. «En 17 anys –relata–només un imam m’ha demanat ajuda i va ser perquè estava alarmat davant els casos greus que havia detectat».
Finalment exigeix que els poders públics «pressionin les mesquites» i s’assegurin que permeten l’entrada a les dones i que els imams tenen una certa sensibilització pel problema. Carlos Giménez, catedràtic d’Antropologia Social de la Universitat Autònoma de Madrid, apunta en la mateixa direcció i proposa que el Govern treballi amb «personalitats de referència marroquines».
Lola Aguilar, directora del centre d’atenció a maltractades de la Federació de Dones Divorciades, reclama, per la seva part, que la llei contra la violència masclista es desenvolupi completament de forma que tots els estaments als quals pot acudir la víctima (metges, professors, policies, jutges…) estiguin formats «i es creguin el que diuen». Aguilar es mostra molt crítica amb la «poca sensibilització de la societat».
En la mateixa línia, el delegat contra la violència masclista, Miguel Lorente, deia dilluns que «hi ha una permissivitat alta». Per això, el Govern fa campanyes de conscienciació genèriques i també dirigides a l’entorn de la víctima.
Covadonga Naredo, de la Federació de Dones Progressistes, destaca la dificultat d’ajudar el tancat col·lectiu xinès. En 14 anys només ha atès una xinesa, i casada amb un espanyol. «L’entorn d’ell li donava l’esquena i també la comunitat xinesa per casar-se amb un espanyol», diu.
