Va ser la promesa que la indignació col · lectiva va fer per xarxes socials i en el veu a veu, recolzada per un fort treball mediàtic durant les últimes 48 hores. En una societat impuntual, ahir a les 10 en punt del matí es comptaven ja diverses desenes de persones aglutinades a la placeta principal del Parc Nacional, preparades per mobilitzar-se en protesta contra el cruel assassinat que té commogut el país sencer.
Rosa Elvira Cely, venedora de dolços. Rosa Elvira Cely, estudiant. Rosa Elvira Cely, mare. Rosa Elvira Cely, violada i empalada. Cadascú, a la seva manera, feia comentaris sobre l’horrible cas ocorregut el passat 24 de maig, just aquí, al parc que ahir sí era ple de policies: moltes dones uniformades carregant a les seves mans flors blanques.
El diumenge a la protesta tots van declarar sentir-Rosa Elvira, tot i que, per descomptat, no és el primer cas de violació i tortura que es presenta al país. De fet, les organitzacions socials que van participar en la manifestació es van encarregar de recordar amb petits avisos enganxats sobre el camí que va de la placeta al lloc exacte on va ser assassinada la dona de 35 anys.
Fulles blanques amb les dades de la barbàrie: Jennifer Hoyos Mesa, 9 anys, violada i esquarterada en Caicedonia (Valle), l’abril de 2011. Hilda Navarro de Quintero, 78 anys, violada i assassinada a Guamal (Magdalena), el març de 2012. I així.
La gent plorava, feia silenci, s’abraçava i cridava arengues com «Menys flors i més drets per a les dones!» I «Justícia, justícia, justícia!».
Just al lloc on va ser trobada Rosa Elvira les veus callaven per donar pas als murmuris, a les llàgrimes que baixen en silenci, al més emotiu de la jornada. Una guitarra va sonar trista, mentre el que amb més força es sentia era el so del riu Arquebisbe, el mateix so que la dona li va descriure per telèfon a la Policia perquè poguessin localitzar la mala nit que va ser atacada.
I com en aquest país sembla que tots tenim el nostre propi inventari de indignacions, en la marxa també van caminar, per exemple, Gustavo Trejos, el pare del grafiterito de 17 anys que va morir per bales de la policia fa ja gairebé un any, i els familiars de Viviam Urrego, la dona que fa dos mesos va ser assassinada pel seu propi espòs.
Quan venia baixant el turó del parc en la seva bicicleta, el professor William Javier Díaz va recordar que aquesta barbàrie s’ha hagut de viure en moltes regions ignorades de Colòmbia. Grups armats, com els paramilitars, tenien entre les seves pràctiques de tortura violar i empalar dones. Així mateix, segons dades de Profamilia, en els últims tres anys han estat abusades 721.000 dones entre els 13 i els 49 anys. Només a Bogotà, pel corregut l’any van 113 casos denunciats d’aquest tipus. La xifra és de la Policia Metropolitana.
Tant de bo per cadascuna d’aquestes víctimes seguíssim indignándonos. Això va dir el professor.
