Un equip de recerca de l’Associació de Dones Periodistes integrat per Mavi Carrasco, Marta Corcoy, Montserrat Puig i Elena Riera realitza des de l’any 2006 una anàlisi sobre com els mitjans de comunicació informen sobre la violència masclista.
El 2009 l’anàlisi s’ha fet a partir de les informacions aparegudes a cinc mitjans de comunicació de caire generalista: Avui; El Periódico de Catalunya; El País; La Vanguardia i Público. El període analitzat ha estat els mesos de gener i setembre respectivament.
En total s’han trobat i recollit per a l’anàlisi de l’any 2009 155 unitats informatives sobre violència masclista en els 5 mitjans analitzats i en el període descrit.
Dels resultats obtinguts, destaca que la gran majoria fan referència a continguts merament informatius, -descripció del fet ocorregut-, amb poc contrast pel que fa a les fonts.
Són escassos els reportatges o cròniques en què es podrien descriure experiències positives de persones que han superat la violència i han refet les seves vides o reflexions més generals sobre l’origen del fenomen. Només un 7% són columnes d’opinió i un 1% d’entrevistes.
El diari Público acull gairebé la meitat de totes les unitats informatives (44%). És el mitjà que més espai li dedica a aquesta temàtica i que fa un seguiment més acurat dels casos.
Junt amb l’Avui, és dels pocs mitjans generalistes que ha suprimit els anuncis de contactes i que disposa d’un Llibre d’estil específic sobre com tractar la violència vers les dones.
Per altra banda, el 2009 creix el nombre d’informacions amb dades de la procedència tant de la víctima com de l’agressor i també creix significativament sobretot en relació al 2008 la tendència a esmentar l’origen de la víctima i/o de l’agressor per separat.
El 35% relaten casos d’una agressió amb informació de les víctimes i dels agressors/es. Un 22% indiquen l’origen nacional/ètnic de la víctima i un 18% de l’agressor.
Al mateix temps es constata un descens important del nombre de notícies que porten fotos associades amb la víctima mentre que s’ha incrementat considerablement les informacions que van acompanyades de fotos referides al detingut. Aquest fet està relacionat amb el gran seguiment dels processos judicials de casos com el de Marta del Castillo o de Laura Alonso.
Pel que fa als titulars observem una tendència a elaborar uns titulars informatius. També hem trobat titulars amb dades i reflexions que inviten a la sensibilització. Pràcticament han desaparegut, en els mitjans i en el període analitzat, els titulars amb un excés de detalls morbosos o amb tocs de sensacionalisme.
Pel que fa a les fonts informatives una conclusió és clara en l’anàlisi de l’any 2009: el 63% utilitzen fonts qualificades i un 12% fan servir les dues fonts. Només un 11% es basen en les fonts no qualificades. Baixen l’any 2009 en relació als altres anys les notícies que no indiquen la font, un 14% davant el 49% de l’any 2008.
Dins les fonts qualificades observem el predomini de les institucionals (50%), seguides de les judicials (24%) i les dels diferents cossos de seguretat (13%). Només un 7% es consulta poc a persones expertes.
Com a conclusió general podem dir que els manuals, recomanacions i llibres d’estil han estat un primer pas important perquè els i les periodistes disposin de pautes per elaborar les informacions sobre la violència masclista amb correcció.
Sortosament el tractament ha millorat. Queda pendent, però, oferir notícies i reportatges en positiu sobre vides de dones que han patit situacions de violència masclista i l’han superat.
