Va néixer rebel. I així continua. Fidel als seus principis, no s’ha casat mai, encara que no ha renunciat ni a l’amor ni a la maternitat. Des de la seva organització, la Comissió per a la Investigació dels Maltractaments (900.100.009), Consuelo Abril (Madrid, 1951) lluita perquè les dones tinguin poder. No sobre els homes sinó sobre elles mateixes.
–Suposem que tinc nòvio i que em diu que no li agrada que porti samarretes escotades o que faci top-less. ¿Em preocupo?
— Sí. S’ha de fugir de l’home que t’adora i del que et vol protegir massa. Cal allunyar-se de l’home que et diu que no vagis amb minifaldilla perquè les teves cames són tan boniques que només són per a ell. Aquests homes donen problemes.
–Suposem que la meva parella ha tingut un dia horrible a la feina i quan ve a casa es troba que he convidat uns amics a sopar. I em dóna una bufetada. Si el perdono, ¿estic condemnada a ser una maltractada per a tota la vida?
— Sí. Quan a algú li passa això, ha de tocar el dos immediatament i denunciar.
— ¿Per què es va especialitzar en violència masclista? ¿Va haver de suportar algun nòvio agressiu?
— No. És una cosa que em ve des de petita perquè tinc un caràcter rebel. A casa, hi havia molta diferència de tracte amb el meu germà, set anys més gran que jo. Els meus pares em deien que li portés un got d’aigua o que li fes el llit. La nena havia de fer les coses de la casa. I el nen havia d’estudiar una carrera. Quan vaig començar els meus estudis universitaris, vaig fer un treball sobre la igualtat entre homes i dones. ¿Sap que el Codi Civil d’aquella època deia que no podien prestar consentiment en els contractes els bojos, els sordmuts i les dones casades?
— Uf, sí que va sortir vostè rebel.
— Sempre he sigut inconformista davant les injustícies. Als 15 anys vaig decidir que no em casaria mai, i no m’he casat.
–Normalment, no pregunto l’estat civil dels meus entrevistats. Però en aquest cas, sí. Molts es pensen que les feministes són una colla de solteres ressentides.
— En absolut. He tingut bastants nò- vios, i amb la majoria hi ha hagut una relació excel.lent. Quan tens les idees molt clares, els homes et respecten. I qui no ho fa, no s’acosta. Jo entenia que el matrimoni perjudicava la dona.
–¿I ho continua pensant ara?
— Sí, el matrimoni ofega la relació de parella perquè és una institució que no afavoreix la convivència. No beneficia ni l’home ni la dona. Les coses han canviat, però continua havent-hi un sentiment de propietat de l’un respecte a l’altre. Es diu: «És la meva dona» o «És el meu marit».
–Però vostè sí que creu en l’amor i la convivència.
— Sí, i tant. Jo visc amb la meva parella estable de tota la vida i tenim un fill, però no ens hem casat.
–¿I com li diu, a ell?
— El meu company.
–Vostè també utilitza el meu.
— És clar, no li diré pas «un company». Moltes vegades m’hi refereixo com «el pare del meu fill».
— ¿Per què el feminisme sona tant a victimisme?
— És un malentès. El feminisme és igualtat. Les dones no volem ser més que els homes. El que volem és tenir els mateixos obstacles que ells. I si ells no en tenen cap, doncs nosaltres tampoc en volem tenir.
–El panorama actual és gris, però està molt millor que quan vostè va començar a defensar dones.
— Jo vaig obrir el meu despatx el 1975 i només defensàvem dones perquè eren la part més feble. Estaven desesperades i ni tan sols tenien diners per pagar un advocat.
–No obstant, ara la gent assumeix amb normalitat els successos diaris de dones assassinades per la seva parella o el seu ex. L’any passat van ser 68. ¿Hem aconseguit anestesiar-la?
— La societat està sensibilitzada, però s’ha de fer un pas endavant: la conscienciació. És a dir, pensar que la violència masclista és un problema que ens afecta a tots. Metges, familiars, amics, professors i veïns han d’implicar-se davant el primer signe de maltractament.
–¿Què hauria passat a Espanya si, l’any passat, en lloc de 68 dones haguessin sigut assassinats 68 futbolistes o 68 taxistes?
— S’haurien pres moltes mesures, perquè quan algú mata un taxista se suposa que hi ha un perill públic. Però amb la violència masclista el que passa és que l’agressor pega només a aquella dona, i això fa que la gent pensi que a la societat no hi ha perill.
–El culpable és l’agressor, això queda clar. Però, ¿per què les dones aguanten determinades coses?
— És molt difícil trencar amb la teva parella. Però totes les dones haurien de tenir clar que les relacions duren el que hagin de durar. Si s’acaben, s’acaben.
