La Fundació Maria Aurèlia Capmany neix l’any 1995 amb la finalitat d’avançar en la lluita per la igualtat de gènere. Era un altre període en el que s’intentava donar visibilitat a les dones i fer xarxa. Aleshores la fundació no estava especialitzada però hi havia dos objectius, la de promoure la figura de Maria Aurèlia com a dona pública i la de fer xarxa, intentar avançar en polítiques d’igualtat.
– Quin és actualment la raó de ser de la Fundació?
Quan em vaig reincorporar al 2009 (aquest nadal, farà tres anys), la fundació es va especialitzar en un objectiu, el de la dona i el mercat de treball.
Les dones fins ara havíem anat aconseguint un seguit de drets, però el gran gruix de la desigualtat està en el mercat de treball. Així la nostra fita és fer visibles les discriminacions tenint en compte que partim d’una mateixa base, és a dir durant la transició totes les dones sortíem del mateix punt de desigualtat, però en tot el camí recorregut des d’aleshores fins ara hem aconseguit unes puntes d’igualtat de gènere, de manera que el resultat és que en el món laboral no totes les dones tenim el mateix grau de desigualtat. Per exemple, el sostre de vidre en els casos de major qualificació i professionalitat i la bretxa salarial en el cas de les feines més precàries.
-Hi ha diferents desigualtats
Podriem dir que hi ha una desigualtat polièdrica, lligat a un tema de denostació de les classes socials que s’ha produït en uns anys.
La fisonomia del nostre model productiu que fins ara ningú no s’havia preocupat, és que les dones estem instal·lades en sectors molt feminitzats, des del punt de partida fins a les transferències socials, com ho demostren les dificultats per accedir a la pensió per jubilació o a les prestacions no contributives.
-Suposo que la reforma laboral agreuja la situació
Aquesta crisi la pagarem sobretot les dones. La sensació que tinc és que les que tenim titulacions i estudis ens mourem en un maremàgnum de feines diverses i les que no estan preparades, restaran excloses del mercat laboral.
-Què dur
Mira fa tot just un any es deia en les xifres d’atur que les dones estàvem aguantant la crisi pel que fa a les taxes d’ocupació, però quan t’apropaves més a aquestes dades t’adonaves que feien relació a la forquilla 45-65, i que el sector que més patia l’atur era el de la construcció, eminentment masculí; però un any més tard, veiem que l’atur afecta a les dones.
-Ara ens afecta a tots?
El què ha passat és que els homes han drenat l’ocupació de les dones i estan ocupant feines de sectors tradicionalment femenins com els del comerç. El Corte Inglés i d’altres magatzems o botigues comencen a tenir més homes entre els venedors, i les dones han quedat excloses. Torna a instal·lar-se el discurs de la divisió del treball, és a dir l’home com a proveïdor de la riquesa de les llars.
Ara les dones hauríem de crear més xarxes, aprofitar per apuntalar-ho i donar un pas més enllà.
La diferència salarial ve donada per la dispersió salarial. Així a l’hora de remunerar una feina t’adones que es valora més l’antiguitat i l’experiència que la formació, això és un factor clar de discriminació que perjudica a les dones.
El desmantellament de l’Estat del benestar comporta també l’ensorrament de les transferències socials.
-I respecte a Europa?
El primer que hem de fer és treure-li la careta al model alemany, és un model que penalitza a les dones, la síntesi és que amb un servei públic molt potent i unes bones transferències socials, la dona es queda a casa amb incentius molt alts, però a casa. És un model molt dual, en aquest sentit és millor el de Suècia, Dinamarca o Finlàndia. I en segon cas, el francès, que fa una aposta per millorar les condicions laborals, perquè tenen una molt bona negociació salarial.
El fet de quedar-se a casa és una veritable opció, que és l’òptim.
La nostra llei de la dependència està copiada del model alemany, i a l’igual que allà, el punt feble era i és el mercat de treball, sembla que l’aposta és que les dones siguem veritables funambulistes, si surts del mercat laboral, costa molt tornar a entrar, per tenir una veritable igualtat, s’ha de desenvolupar una xarxa de serveis públics i l’adaptació de la jornada.
-Hi ha esperança?
No hi ha més remei, el sistema condueix que la manera de subsistència de les dones és viure en parella, i això s’ha d’aturar. Hem d’aconseguir un empoderament de les dones des d’una altra part. Som expertes en crear xarxes, ara hauríem de ser les dones les qui encapçalem moviments d’aposta, de lluita.
-Estàs pensant en les indignades del 15M?
Històricament s’han consolidat drets del moviment obrer, però la força, les intencions han d’estar ben vertebrades i donar respostes, avui només tenim els partits polítics i les organitzacions sindicals. El fet de no tirar endavant genera frustració, la indignació ha d’estar canalitzada. Si només ens manifestem, la indignació crea ràbia. Hem d’apostar per un lideratge o aprofitar el què hi ha i tenir presència. Els moments crítics generen oportunitats, si les dones no aprofitem aquesta crisi per reivindicar-nos, tothom sortirà perdent, però nosaltres, més.
