Des de fa uns anys hi ha una minva exponencial en les matriculacions d’homes i dones en l’àmbit de les TIC i les carreres universitàries de la majoria de les enginyeries fins al punt que hi ha una preocupació creixent sobre la viabilitat d’aquestes disciplines per sostenir el creixement econòmic i el desenvolupament del país. Una preocupació similar existeix en molts altres països occidentals (no, però, als països asiàtics).
Alhora persisteix la històrica diferenciació entre les carreres «femenines» i les carreres «masculines» , i això continua comportant una gran intranquil•litat per als investigadors i acadèmics que estem interessats en l’equitat de gènere. En el curs 2012-2013 en les universitats espanyoles es van matricular un 54,3 % de dones. Aquesta proporció s’incrementa entre tots els titulats universitaris fins situar-se al 59,1% de mitjana. A més, les dones obtenen millor nota mitjana en els seus expedients universitaris (7,04 , enfront del 6,94 dels homes ). Amb aquesta informació vull demostrar el procés irreversible en la feminització de totes les carreres, però, l’escalada in crescendo de l’accés femení a la universitat no condueix per si mateixa a una distribució homogènia d’ambdós sexes en les diferents orientacions . Segons dades del Ministeri d’Educació , Cultura i Esport en el mateix curs 2012-2013 l’alumnat femení es distribuïa amb els següents percentatges a les universitats espanyoles: en Ciències Socials i Jurídiques , el 61,1%, en Art i Humanitats, el 61,7%, en Ciències de la Salut, el 70,5% i a Ciències, el 53,3 %. L’assignatura pendent de les dones segueix sent la branca d’Enginyeria i Arquitectura, on només arriben al 26,4%. La mateixa estampa s’observa en el professorat universitari. Els departaments que tenen menor presència femenina són: Enginyeria Electrònica (9,1%), Enginyeria Mecànica (10,3%) i Enginyeria Informàtica (19,4 %) (Sánchez de Madariaga, 2011).
El desenvolupament del talent potencial per a les carreres de Matemàtiques, Ciència i Tecnologia passa per un «embut» que comença a l’escola secundària, segueix al llarg de la universitat i arriba fins a l’àmbit laboral . Ningú no dubta que les dones perceben i a moltes les espanta la cultura altament masculina d’aquestes carreres professionals , la qual cosa les dissuadeix de persistir en les seves aspiracions, atrofiant així el seu progrés professional i personal. Examinar les diferències i les influències de gènere en cada un d’aquests punts crítics de l’»embut» és fonamental per dissenyar intervencions que promoguin la participació de les dones.
Per descomptat no només persisteixen biaixos de gènere en profit dels homes en aquestes carreres. També menys homes que dones estan representats en les arts i les humanitats, i en les carreres de cura com ara Infermeria, Treball Social i Ensenyament. És fàcil deduir que molts nois i homes desatenen les seves capacitats i sensibilitat cap a aquests àmbits la qual cosa els comporta falta de satisfacció i benestar. Es troben en una ratera ja que, a més, la seva poca existència en aquestes professions suscita menor preocupació social i política . No obstant, això no té res a veure amb els impediments amb els quals es troben les dones per aconseguir els llocs de treball que anhelen. Els homes no tenen cap dificultat per accedir als àmbits comunals, si això és el que volen, però són més, en aquestes professions comunals són ells els que majoritàriament tenen els càrrecs de més responsabilitat . Res a veure, doncs, amb el grup de les dones.
Alguns homes, o molts! se senten amenaçats per les dones que ostenten carreres d’alt prestigi. Viuen sota la pressió de l’estereotip de que ells són els éssers dominants de la societat i tenen greus problemes per relacionar-se amb dones preparades en matèries prestigioses i poc comunals (calidesa, cura, atenció interpersonal…). Les dones perceben aquests estereotips qual cosa comporta que moltes desertin d’aquestes carreres. Un altre front de força són les curses d’alta remuneració en les que val tot això i s’afegeix el fet que els homes defensen aquest territori com a propi en considerar, la societat, que el prestigi social és una funció lineal de la remuneració econòmica.
Hem iniciat aquest article dient que hi ha una declinació general en les carreres tecnològiques. Efectivament, són carreres que requereixen molt d’esforç i actualment un dubtós rendiment en termes econòmics. Un declivi que no ens estranya en un món on som considerats, apreciats i estimats pels diners que fem lluir. Tristament la societat valora més els guanys econòmics que la satisfacció personal i el reconeixement del saber.
Article publicat a CatalunyaPlural
