Dues notícies importants en la meva vida. Als meus 37 anys, finalment, vaig a ser mare de bessons a la fi d’any.
L’empresa del sector farmacèutic on treballava m’ha acomiadat una setmana després que jo notifiqués amb honestedat el meu estat, després d’una incidència mèdica d’un dia i per no agafar-me la baixa. L’empresa s’empara que no he superat el període de prova de sis mesos, que, curiosament, finalitzava en els pròxims 20 dies. No han pogut al·legar gens en la carta d’acomiadament, com seria obligat per les circumstàncies. Serà que no hi ha gens que al·legar excepte la meva condició d’embarassada? Què curiós que el meu perfil, fins a aquest moment, fora ideal i satisfactori, doncs sembla que en una setmana ha canviat i el meu treball ja no és estupend i meravellós, com venien repetint-me. Serà perquè tinc nàusees?
El més dolorós: la fredor, la falta d’empatia, que t’ensenyin la porta rapidito perquè no molestis més i així ja no hàgin de sofrir pels «objectius empresarials de l’any». És així com es reconcilia la vida professional i familiar? A mi m’han deixat sense vida professional, sense importar un comino la meva persona ni la dels meus fills.
EL PAIS. Isabel Viaplana. CARTAS (SECCIÓN OPINIÓN)
