Sovint sentim a parlar d’aniversaris de grans esdeveniments històrics, però aquest any ben poc s’ha celebrat la commemoració de l’aniversari del sufragi femení.
De fet, la premsa tampoc no se’n va fer gaire ressò fa 75 anys, quan el 25 de maig de 1933 va arribar a Catalunya, per fi, aquest dret bàsic després que el Parlament ho aprovés en l’ Estatut Interior de Catalunya , en una època en què Francesc Macià ocupava la presidència de la Generalitat .
Les escriptores Conxa Llinàs i Antònia Carré parlen en el seu llibre Les dones també fem la democràcia sobre tot el procés que va comportar la concessió del sufragi femení i conviden a fer una reflexió sobre els drets que les dones han aconseguit al llarg del temps i el camí que encara queda per fer en el futur.
Com explica Carré, el fet de poder votar «reconeixia a les dones tots els drets com a ciutadà: un aspecte imprescindible per a la democràcia». Tot i que reconeix que «és evident que els drets de les dones han millorat molt a Occident, encara falta molt per fer». Per exemple, sovint «el sou de les dones és inferior al dels homes».
Si a Catalunya el reconeixement de les dones a participar en la vida política s’havia esdevingut el 1933, a Espanya ja havia arribat dos anys abans, en temps de la Segona República , un període que va encetar reformes legals que acceleraven l’ampliació de llibertats. Això va animar algunes feministes a omplir els carrers de les ciutats més importants per demanar la igualtat de condicions entre els dos sexes.
Finalment, el 9 de desembre de 1931, les Corts Constituents van aprovar la concessió del dret a vot femení, gràcies en gran part a Clara Campoamor , una de les dues úniques dones diputades que van lluitar per aconseguir-ho, amb el suport de totes les feministes, però amb moltes veus en contra, incloent-hi companys de partit i l’altra dona diputada, Victoria Kent .
