El seu testimoni és un viu exemple de les desgràcies que pateixen centenars de joves al Marroc per trobar la llibertat. La societat patriarcal impera i la dona, en general, calla. La jove Firdaus Rais es va intentar suïcidar dues vegades. Només tenia 17 anys quan va tocar l’alarma, quan es va adonar que no coneixia res del món exterior excepte per la pantalla del seu televisor, a la qual es va enganxar durant interminables hores.
Pel fet de néixer dona, li van ensenyar a mirar exclusivament de cara. I així anava Firdaus, sense decantar el cap, de l’escola a casa, a Fes, complint estrictament els horaris i acceptant consignes: «No pots sortir amb aquestes amigues perquè no et convenen», «el cine és haram (pecat)», «si et veig amb un home no tornis a casa», «no et treguis el vel». Un dia i un altre, fins que es va plantar davant d’un mirall i ¿què hi va veure? Esca cremada, un mort amb vida, una cara en penombra, una adolescent amb ulls de vella, una jove moribunda.
Es va empassar un pot d’aspirines i el seu cos ho va resistir. Avui, amb 23 anys, es troba amb vida i se n’alegra. Es torna a estimar i ara la seva existència té sentit, però per arribar a aquest estat d’ànim va haver de fingir que havia caigut enamorada de Hassan, el seu millor amic homosexual. Després d’un casament en què no va faltar de res, va simular un any de matrimoni i un divorci.
Ella buscava àvidament la independència en una altra ciutat marroquina que l’allunyés del ferri control dels seus pares, i ell volia portar la seva identitat sexual amb dignitat evitant la pressió social i familiar. Un dilluns ho van decidir i un mes després, embolcallats en kaftan i gel·laba, van dir, creuant els dits, el sí, vull.
«No tenim xifres de quantes dones es casen amb gais perquè és un tema tabú, però coneixem més casos de noies que accepten casar-se amb nois i després descobreixen que són homosexuals», afirma Fuzia Assuli, la presidenta de la Lliga de Defensa dels Drets de les Dones (LDDF).
Firdaus encén amb gran estil un cigarret, es relaxa al sofà de casa seva, en ple centre de Casablanca, i no cal fer preguntes. Comença a escopir els moments més angoixants que va viure a Fes amb la seva família: «Sí, els meus pares m’estimaven, però a la seva manera», relata. A casa, «com una reclusa» i «amb el drap», que és com en diu del vel. L’estereotip de dona marroquina i bona musulmana que no encaixava en l’atractiva figura de Firdaus, que s’imaginava compartint pis amb companyes d’universitat i més tard amb una bata blanca de metge. La seva carrera frustrada.
Hi va renunciar perquè només s’estudiava a Fes, on no s’hauria escapat del mar de taurons: la submissió a l’ambient religiós en què està immersa la seva família, les pregàries cinc vegades al dia, anar a la mesquita el divendres, viure entre les quatre blanques parets de casa seva perquè, a ulls dels seus extremadament conservadors pares que una dona sola posi un peu al carrer és capaç de fer que trontolli el tron d’Al·là. Firdaus va negar, va suplicar i va vessar llàgrimes per convèncer la seva família que li permetés instal·lar-se a Casablanca per estudiar comerç: «Com que les meves notes van ser excel·lents i vaig accedir a l’escola pública i hi havia internat, van acceptar».
Durant els quatre anys acadèmics va conèixer els verbs viatjar, sortir, ballar, beure i fumar. Comenta que va descobrir el tren per primera vegada quan va sortir de Fes; es va sentir com un ocell fugint de la gàbia on va jurar que mai tornaria a entrar. Faltaven dos mesos per acabar els estudis de comerç i per començar unes pràctiques en una empresa de Casablanca quan la mare li va telefonar per advertir-li que tornaria a casa, i s’acabarien les seves ínfules de llibertat. «Preferia morir».
La noia mai claudicaria a les reprimendes conservadores de la seva mare: «Una dona soltera no pot viure sola, no està ben vist. Ho diu l’islam». Aquelles paraules la van empènyer cap a la laïcitat, la incredulitat, l’anarquisme: «No vaig voler acceptar cap ordre més».
Va ser el moment d’organitzar amb el seu amic gai, Hassan, l’enllaç matrimonial. «No ho van saber mai, i jo segueixo a Casablanca i lliure», comenta una Firdaus feliç, somrient, amb el rostre il·luminat. S’ha tornat a casar, però ara, amb 23 anys, de veritat i per amor. Ensenya la foto del seu noi que porta en una cadena penjada al coll. Es diu Iassín Barrada i és laic com ella.
