La seva lluna de mel va discórrer entre Torremolinos i Mallorca. De la resta, del nom d’església on es va casar a Santander, del dia del casament i del menú que es va servir en el banquet… no se’n recorda.
I la veritat és que Julia Ibars, la primera dona en obtenir el divorci a Espanya, té bastant bé enterrats els records del seu primer matrimoni, però un aniversari (es compleixen 30 anys de la publicació al BOE de la Llei del Divorci) l’ha animat a desempolsar l’àlbum nupcial i a refrescar la memòria del dia en què es va convertir en notícia.
Julia, una santaderina de 57 anys que ara resideix en el poble malagueny d’Alhaurín de la Torre, on regenta una botiga de regals, portava llargs anys sense repassar les fotos d’aquesta lluna de mel en què ella, una joveneta de 27 anys de físic envejable, posava en bikini al costat de Vidal, el seu atractiu marit que es guanyava la vida com a model de calçotets per a la marca Jim. En una de les fotos somriuen, en una altra s’agafen de la mà… «Però tot es tractava d’una façana que s’ensorrava en la intimitat».
El matrimoni, a qui li havia precedit tres anys de festeig, va durar tres més fins que van acordar separar-se de mutu acord. La parella no va tenir fills (ara ella és mare de dos fills adoptats i el seu ex, Vidal, casualitats de la vida, de dues filles també en adopció). L’absència de fills, segurament, va resultar determinant per agilitzar el procés. A més, no hi va haver embolics econòmics. «Jo no anhelava quedar-me amb res», diu mentre fulleja els papers de la sentència dictada per un jutge santanderí el 7 de setembre de 1981. Un desenllaç feliç amb dues dates anteriors marcades en vermell.
Explica Julia Ibars que una calorosa tarda del 22 de juny de 1981 va deixar escapar un sospir d’alleujament. Asseguda davant del televisor, va escoltar amb el cor en un puny les emocionades paraules del llavors ministre de Justícia d’UCD, Francisco Fernández Ordóñez: «Hem aconseguit enderrocar una important barricada», declarava radiant als mitjans Ordóñez després d’aconseguir que el Congrés aprovés el projecte de Llei del Divorci.
Curiosament, aquesta jornada el polític celebrava també el seu 51 aniversari. Van passar 15 dies, fins que el 7 de juliol, la segona de les dates en vermell, la iniciativa es va ratificar com a llei.
Avui, tres dècades després, aquesta pionera en divorcis recorda als periodistes amuntegats a les portes de casa a Santander buscant una foto i les impressions de la primera dona en aconseguir el divorci a Espanya. El que fa 30 anys va resultar una mica insòlit al nostre país és el pa nostre de cada dia als jutjats civils espanyols. Gairebé milió i mig de parelles han seguit fins als nostres dies el camí obert per Julia.
La veritat és que al principi la càntabra no donava crèdit. «Només quan va aparèixer el meu nom en l’informatiu, vaig començar a adonar-me que era un pas important». Anònima fins llavors, Julia va monopolitzar l’atenció de la premsa nacional i de diversos mitjans internacionals, que es van bolcar a saludar la notícia com un pas més cap a la normalització d’un país que pocs mesos abans s’havia sacsejat amb el cop de Tejero.
Amb tants periodistes al seu voltant (sempre havia viscut aliena a la notorietat) amb prou feines va poder pair el seu nou estat de soltera. «Tot i que tot això em desbordava, estava molt feliç. No ja per mi, sinó per moltes persones que vivien una situació insostenible i per fi anaven a poder canviar-la», comenta Julia, la història va inspirar la sèrie televisiva Els Qui d’Antena 3.
La de Santander reconeix que quan va sortir el seu cas a la premsa li va donar molta vergonya, «sobretot per la família, pels meus pares, fins i tot pels meus sogres. Així que primer em vaig mudar a casa de la meva tia i passat un temps, vaig venir a Màlaga». Allà va obrir una hamburgueseria («m’anava molt bé, però era molt estressant») que va traspassar abans de marxar a l’illa canària de la Gomera.
Allà va romandre 25 anys abans de tornar a la seva «estimada» Màlaga, concretament a Alhaurín de la Torre, on viu feliç amb el seu marit Rafael, un home tímid i molt senzill, i els seus dos fills, David, de 22 anys, i Jairo, de 20. «Amb tot l’enrenou dels trenta anys, no deixen de cridar-me per fer-me entrevistes i els meus fills ja em demanen que m’aprofiti i que cobri, ha, ha, ha… naturalment m’ho diuen de broma», apunta Julia que malbarata amabilitat tot i trobar alguna cosa empiocada per un Parkinson que li van detectar fa quatre anys.
Quan es cansa (i aquests dies són per a ella de molt enrenou) els símptomes de la malaltia s’intensifiquen. Amb Rafael, un bilbaí criat a Madrid, tenia moltes ganes de compartir la seva vida. De fet, als tres mesos d’obtenir el divorci va contraure matrimoni civil amb ell. Porta amb ell 29 anys. «Segueixo amb ell tan feliç com el primer dia i espero que segueixi així per sempre».
– ¿Va ser dur l’enrenou mediàtic que es va muntar al seu voltant?
– No saps quant hauria preferit no obtenir la primera. Veïns que amb prou feines em coneixien sortien parlant de mi, les mirades pel carrer, els comentaris al barri, els fotògrafs que rondaven per la meva casa… sí, allò em va arribar a incomodar bastant.
No obstant això, els seus familiars sí es van alegrar de la notícia. «Els meus amics i la meva família coneixia bé les meves circumstàncies i ho van celebrar». Només el seu pare, un recte oficial del Registre de la Propietat en la conservadora Santander dels primers 80, es va emportar un petit disgust en contemplar la seva filla acaparant portades per aquell sonor divorci.
Fa onze mesos, el pare de Julia va morir i en el funeral va coincidir amb la seva ex-parella. Vidal, que va tenir el bonic detall d’acudir al sepeli, s’ha casat tres vegades i la seva última esposa és parent llunyà de Julia. Entre ells no hi ha ressentiment i si n’hi va haver, el temps s’ha encarregat de cicatritzar les ferides. Ell, que segueix vivint a Cantàbria, mai ha volgut sortir als mitjans.
Fernández Ordóñez ja no està per celebrar-ho, va morir el 1992, però persones com Julia han perdut la vergonya i recorden amb agraïment al ministre que va fer caure aquella «barricada» una calorosa tarda de juny.
