La terrible història de Gemma Botifoll, de 32 anys, va tenir lloc el 2008, però accedeix a rememorar-la ara amb la intenció expressa de dissuadir el ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, de la seva intenció de deixar altres dones en les circumstàncies per les quals ella va passar, sense empara legal ni sanitària, i sola davant la decisió de portar, o no, al món un ésser sense la part central del cervell, cec, incomunicat, immòbil i deforme, fins a morir així al cap d’un o dos anys. Aquest era el seu pronòstic de vida. «¿Sap on ens porta senyor Gallardón? ¿Sap a quina bogeria ens vol conduir?», pregunta la dona, al seu domicili de Sabadell.
La Gemma va quedar embarassada per primera vegada als 28 anys. Volent controlar perfectament el procés, va recórrer a dos ginecòlegs simultàniament: un de la sanitat pública -a l’Hospital Parc Taulí, de Sa-badell- i un altre de privat, a què accedia per una assegurança mèdica.
Així, li van fer les tres ecografies trimestrals previstes en el protocol oficial de l’embaràs, més el mateix nombre que va sol·licitar a la mútua. Cada mes veia l’evolució del seu futur nen. Encantada. «Sempre em trobava bé i em deien que tindria un fill guapo i molt sa». I així va ser fins a la setmana 34 de la gestació, vuitè mes de l’embaràs, quan se li va fer l’última ecografia a la consulta privada. «Vesteix-te, que hem de parlar», li va dir el ginecòleg. «¿Deu estar mort el nen?», va pensar ella, espantada. No. No estava mort. «El teu fill ve molt malalt, i jo no puc fer-hi res», li va dir el metge. «Vés-te’n al Parc Taulí», li va suggerir. «Quan tot anava bé, el metge era delicadíssim. Quan tot es va torçar, se’m va treure de sobre ràpidament».
A l’hospital de Sabadell li van confirmar que alguna cosa s’havia creuat en el seu embaràs, tan avançat ja. Possiblement, un virus, li van dir. El diagnòstic que van adjudicar al fetus va ser terrible: «Té agenesi de cos callós i una ventriculomegèlia de 23 mil·límetres», recorda ella, com si fos ahir. El cervell del fetus, que tenia les meninges inflamades, havia desenvolupat una hidrocefàlia que li engrandia el cap. Possiblement, ja estava cec, li van dir. Li faltaven les fibres cerebrals que enllacen l’hemisferi dret amb l’esquerre. «El meu fill no tenia el pont entre hemisferis». Totes les funcions cognitives estaven totalment suprimides. No podria caminar. Mai es mouria. «Era un vegetal. I encara no sabien fins a quin punt estava malalt». Això només ho van arribar a saber amb l’autòpsia.
La llei espanyola que el 2008 despenalitzava la interrupció de l’embaràs -canviada el 2010- no permetia avortar després de les 22 setmanes de gestació. L’actual sí que ho autoritza si hi ha una malformació fetal greu. «Aquí no podem fer-hi res -li van dir els metges del Parc Tau-
lí-. Espera el part i tindràs dues opcions: o el dónes en adopció o te’l quedes. No viurà més d’un any». Ella va pensar que tenia altres opcions: «Avortar o tirar-me a la via del tren».
Viatge en cotxe
Va recordar una parella, que havia vist per la tele, que es trobava en una circumstància similar a la seva. El reportatge explicava que havien anat a França a interrompre l’embaràs. Es va informar i va comprovar que, en efecte, tant la llei francesa com la britànica permeten interrompre la gestació d’un fetus amb malformacions greus en qualsevol moment de l’embaràs. Va gestionar una targeta sanitària europea i després va buscar un hospital a França. «Un amic que hi viu em va dir que al Maternal de Rennes estaria bé». I hi va anar.
A l’hospital de Rennes li van confirmar el diagnòstic i van constituir un comitè «de 14 metges» que va examinar el cas. «No hi havia res a fer; el meu fill no tindria futur ni la més mínima qualitat de vida. Patiria i moriria», li van dir. «Respectarien la meva decisió, fos quina fos. Van dir que eren allà per ajudar sense jutjar», recorda, agraïda. «Un d’aquells metges es va asseure al meu costat i em va dir: ‘Si el nen neix, el mates. Si avortes, li dónes la vida’. No ho oblidaré mai». Va intentar ser realista. «El patiment que esperava al meu fill si naixia no el desitjo ni a les rates. No podia tolerar que passés la seva vida entre convulsions. Ho vaig decidir per ell. Vaig fer el que havia de fer. Vaig avortar per amor al meu fill, i no me n’he penedit mai», diu, convençuda.
Un dilluns d’abril del 2008, va entrar en un quiròfan francès. Una injecció a través de la placenta va aturar la vida del fetus. Li van induir un part normal, amb els dolors i la dilatació habituals. «El nen va néixer, però desgraciadament ja no tenia vida», descriu la seva mare, amb delicadesa. «El vaig abraçar, el vaig sentir, li vaig fer un petó i li vaig posar un nom: Joel. Va ser duríssim».
Va cedir el cos a l’hospital, perquè investiguessin aquell cervell. Després, el centre sanitari es va ocupar de la incineració del cosset. «Allà, em van respectar com no ho havien fet aquí. Sempre tinc present el meu Joel», afirma. Tot va passar aquell mes d’abril. Ara té una filla, de 14 mesos, que es diu Abril.
