Dilluns passat, el col·lega Antonio Madridejos firmava una crònica amb un titular molt explícit: «Els alts càrrecs de la ciència segueixen sent un vedat masculí». També en això es reflecteix el que passa en moltes altres professions: l’equiparació de sexes es va aconseguint en les titulacions universitàries i places ocupades, sigui en els serveis o en la funció pública. Però en els càrrecs de decisió es manté el desequilibri. Exemple clar: les dones europees són el 45% del total de doctorats, però només el 18% de catedràtics. «Segregació vertical» en diuen ara a la Comissió Europea.
El text anava acompanyat d’una galeria de nou científiques que exerceixen a Catalunya, amb la seva foto i una frase de valoració de l’enquesta. Químiques, informàtiques i biòlogues donaven per bona l’estadística, la majoria amb un to resignat, que en el fons amagava la displicència cap als qui comproven coses òbvies. Entre les que donaven la seva opinió hi havia Carme Jordi, una astrònoma de la Universitat de Barcelona que forma part de l’Institut de Ciències del Cosmos. És de les que dóna importància relativa a la qüestió de la paritat. Potser perquè té més que estudiades les estrelles binàries, en què una és la dominant, amb independència del que brillin.
El mèrit d’ahir era un altre. L’Institut d’Estudis Catalans, que en els seus càrrecs també respon a la mitjana europea denunciada, va invitar Jordi a explicar els seus treballs en un context científic. Ricard Guerrero, el secretari científic de l’IEC, gairebé ho va aconseguir: «Jordi és experta en astrofísica i a més és dona». Era més versada la presentadora Carme Puche, que va sub-ratllar que la conferència formava part dels actes amb motiu del Dia de la Dona Treballadora: «Necessitem exemples quotidians que s’allunyin dels estereotips».
Jordi va complir de sobres. El power point era l’idoni per a la seva capacitat divulgativa. Va explicar el projecte Gaia (deessa de la terra en grec) de l’agència espacial europea, de la qual forma part. Es tracta de col·locar, el 2012, un satèl·lit que pugui observar tota la galàxia en què vivim, coneguda per Via Làctia –de la qual ni tan sols el Sol és al centre–. No s’haurà vist mai res de semblant, per les prestacions del giny que es prepara. Mirar les estrelles de prop, com esclaten, moren o neixen, l’edat que tenen, la seva composició química. La seva posició, distància i velocitat. D’això se’n diu astrometria i en el seu domini hi ha Jordi i una trentena més de científics espanyols.
«D’aquí cinc anys podrem veure 1.000 milions d’estrelles», va advertir Jordi. Un avís que el firmament no té sexe.
