«Una societat que desperdicia el 50% del seu talent no pot arribar molt lluny. Però és el que ens està passant. Hi ha moltes joves investigadores que acaben abandonant la carrera científica«, adverteix Joan J. Guinovart, president de la Confederació de Societats Científiques d’Espanya, mestre de científics -entre els seus deixebles destaca l’investigador del càncer Joan Massagué- i pare d’una investigadora que lluita contra la malària.
L’últim informe de la Unió Europea sobre igualtat de sexes en ciència certifica que a Espanya el nombre d’homes i dones que inicien la carrera científica és similar: hi ha un 51% de dones i un 49% d’homes entre els que completen el doctorat. Però després, a mesura que la carrera investigadora avança, s’obre l’abisme: entre directors de grup d’investigació, els homes pugen al 82% i les dones baixen al 18%.
El problema no afecta únicament a Espanya. En el conjunt de la Unió Europea, hi ha un 46% de dones entre els que completen el doctorat, i un 15%, en l’adreça de grups d’investigació. «Si Europa vol convertir-se en una potència científica de primera magnitud, ha d’aprofitar millor a les dones investigadores«, ha advertit Janez Potocnik, comissari europeu d’investigació. «Si no creem un sistema més just, deixarem fora un gran capital de talent que no podem permetre’ns perdre«.
Els experts consultats -tres dones i quatre homes que dirigeixen grups o instituts d’investigació- coincideixen en quins són les causes del problema. La primera és que «la ciència d’alt nivell és una activitat molt exigent, en la qual un competeix amb investigadors de tot el món, i requereix una dedicació espectacular«, explica Lluís Torner, director del Institut de Ciències Fotòniques. Fins a aquí no tindria per què haver cap diferència entre homes i dones, que estan igualment capacitats per a fer ciència competitiva.
Però a això s’afegix que «l’etapa en què es decideix la carrera científica, la qual requereix una major dedicació, és entre 30 i 40 anys i sol coincidir amb l’edat de la maternitat«, afegix Miguel Beat, director del Centre de Regulació Genòmica (CRG). A aquesta coincidència, la biòloga Margarita Sales, que va tenir una filla als 37 anys, l’anomena «un petit handicap«. Petit? «Sí, perquè és cert que hi ha un moment que una dona científica ha de sacrificar un temps de la seva carrera si vol ser mare, però aquest temps no té per què ser excessivament llarg«.
El gran handicap ve després, quan la parella que no tenia fills ha de reorganitzar la seva vida familiar amb un bebé. «Està admès que els homes podem arribar tarda a casa si volem ser competitius en el treball, i en canvi per a les dones això no està reconegut, especialment quan hi ha fills petits a casa«, observa Lluís Torner. «Aquest és el principal problema«, coincideix Joan J. Guinovart. «No té a veure amb com està organitzada la ciència, sinó amb la suma de privilegis que es mantenen a favor dels homes en la societat actual«.
Des de la ciència s’intenten aportar solucions. Per exemple, és habitual que, quan una investigadora rep finançament per a un projecte científic i ha de presentar resultats uns anys més tard, se li permeti una pròrroga si ha tingut una baixa maternal al llarg del projecte. En el Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona -l’edifici en el qual es troben el CRG i altres centres d’investigació-, Miguel Beato aspira a «muntar una guarderia perquè les investigadores amb fills petits ho tinguin més fàcil«.
A l’altre extrem de Barcelona, en el Institut de Recerca Biomèdica que dirigeix Joan J. Guinovart, es contracta a personal addicional per a descarregar de la part més rutinària del treball a les directores de grups d’investigació amb fills. «Altra mesura que també podria ser útil és anar a buscar a les bones investigadores i oferir-los treballs atractius, en lloc d’esperar que es presentin com fem ara. Perquè sovint no es presenten i acaben abandonant la carrera científica«, assenyala Jaume Bertranpetit, director de la Fundació Icrea. Però les solucions que es poden aportar des de la ciència no bastaran per a resoldre el problema, ja que les causes principals es deriven de com està organitzada la societat. La investigadora del càncer María Blasco destaca que «fa falta molta ajuda domèstica, el que requereix salaris suficientment alts per a pagar-la, però hi ha poc o cap suport perquè les dones puguin dirigir grups d’investigació«. Fa falta també un canvi de mentalitat tant per part d’homes com de dones. D’homes, perquè «per a dirigir un grup d’investigació és bàsic tenir el suport de la teva parella«, destaca la biòloga vegetal María Lois. Crida l’atenció que les parelles de María Lois i María Blasco són també investigadors que comprenen les exigències d’aquest tipus de treball, com ho era el marit de Margarita Sales.
Per part de les dones, perquè «tal vegada tenim més tendència a sacrificar la nostra carrera per la de les nostres parelles que al revés«, observa María Lois. I perquè encara hi ha poques dones en càrrecs alts de la ciència que siguin models per a investigadores més joves. Falta el que María Blasco crida «el yes, we can de les dones científiques«.
