«Nada de esto fue un error», diu la tornada de la cançó de Paulina Rubio que comença així: «Tengo una mala noticia, no fue de casualidad». M’explico.
El meu relat comença amb una carta de l’estudiant de Periodisme Sílvia Alarcón, en què em facilita els resultats d’un treball de camp fet a casa. La seva conclusió: «Hi ha molt poques dones que escriguin a la secció d’Opinió».
La meva pròpia anàlisi, entre els dies 3 i 9 de maig, dóna aquest resultat: dels 14 articles d’obertura de pàgina, només dos estan escrits per dones, i dels 35 restants, dos més.
Però la frase d’Alarcón que encaixo com un ganxo d’esquerra és: «Estic segura que hi deu haver una justificació per a això». Per al responsable de l’àrea d’Opinió, el subdirector José Antonio Sorolla, n’hi ha: «La desproporció no fa sinó reflectir la que es produeix encara en molts aspectes de la societat».
¿La nostra missió és perpetuar-la? Per no desanimar la futura col·lega i que vegi que hi ha altres opinions, li escric que és «injustificable».
No li explico que, en el repàs d’aquesta setmana, dos temes destacats per El Periódico com la reconstrucció del clítoris a Catalunya i la decisió del Govern de fomentar la igualtat en l’esport només mereixen un article petit i crític. Cap en el qual les dones siguem les protagonistes.
Les seccions d’Opinió són els pulmons per on respiren els diaris, per on l’aire circula i es renova. En aquesta secció hi ha l’editorial, l’únic escrit sense firma i que reflecteix el pensament del mitjà, i les columnes, ara també en versió horitzontal.
El tema escollit és important, però la visió i l’enfocament de la persona que l’escriu a vegades ho és més. Per tant, la firma és un argument de pes per a la seva elecció. Es tracta, en general, de persones reconegudes en la seva professió i expertes en la matèria que aborden.
De fet, els opinadors actuen d’agència de qualificació del prestigi d’un mitjà. I, en aquest punt, reprenem el que dèiem abans: no és cap casualitat que el missatge es mantingui inalterable des de ¿sempre?
El territori del prestigi i del discurs està en mans dels homes, malgrat que les universitats, els think tank, la judicatura o les associacions d’empresàries i emprenedores són un bullider d’expertes, capaces d’expressar en públic la seva solvència.
¿Per què quan s’opina d’educació i sanitat no ho fan les dones si són majoria en aquests sectors? Semblem aferrats a la mascareta, com en un final de cicle, en lloc d’exercitar els pulmons per renovar l’aire.
Si els articulistes són aquest luxe dels mitjans per exhibir pluralisme, avantguardisme i poder d’arrossegament i de referència, les cartes al director són l’única relació entre la premsa i el seu públic.
Ubicades també a la secció d’Opinió, i tan destacats com importants en la teoria del Periodisme, aquests missatges critiquen, puntualitzen o s’adhereixen a notícies i fets quotidians. Aquest apartat, que sol ser un dels més llegits, aporta.
El dia 9 es va publicar un despropòsit en forma de carta: que si les noies es vesteixen així o aixà per «cridar l’atenció dels homes», que si «la femella esbossa les seves armes de seducció…», que si demana horaris infantils per a les platges. Els estalvio més detalls perquè d’argumentació no en té cap.
El cap d’Opinió considera un «error» la seva publicació i demana «disculpes». D’acord. Però, a la pregunta de com pot ser que passés i qui va veure aquella carta, Sorolla respon que «el redactor que va seleccionar la carta ho va fer per provocar polèmica i en noms del pluralisme ideològic» –¿?– i que el segon periodista que la va filtrar «no es va adonar» de la nul·la aportació de la missiva, firmada per un home.
Provoquem polèmiques amb més substància i pluralisme de gènere per descartar, com diu la cançó, que «nada de esto fue un error».
