Aporta a l’ofici una àmplia i reconeguda trajectòria de compromís amb un tractament equitatiu de les dones als mitjans de comunicació. Sotsdirectora de l’agència de notícies La Independent i vicepresidenta de la Xarxa Internacional de Dones Periodistes de Catalunya, Tona Gusi ha col·laborat recentment en el vídeo Desenfocament de gènere, elaborat per Ajuda en Acció, dins de la campanya Mou-te per la igualtat, és de justícia, que aquesta fundació promou per avançar cap a la igualtat de gènere en les polítiques públiques de desenvolupament.
«Quantes dones són protagonistes de les notícies que escoltem, veiem o llegim cada dia?», es pregunta el documental d’Ajuda en Acció, i certament la resposta és molt reveladora.
Sí, reveladora d’un nivell realment esquifit, discriminatori i estereotipat. En el darrer informe internacional de seguiment dels mitjans publicat el 2010 es constata que hi surten 77 homes per cada 23 dones, i si ens fixem en els apartats d’opinió i de debat la xifra decreix sensiblement, ja que el percentatge de dones és del 9%.
D’altra banda, tampoc és positiu que les notícies en què més apareixen les dones estiguin relacionades amb espectacles i successos, perquè se’n deriva una imatge gairebé exclusiva de víctima o d’objecte de consum sexual que no es correspon amb la diversitat real de situacions de les quals són protagonistes.
El desenfocament de gènere comporta, doncs, un desenfocament de la realitat?
És així, actualment els mitjans fan un retrat esbiaixat de la societat, un retrat que acaba no sent verídic perquè tendeix a ocultar o almenys a no reflectir de forma justa la incorporació activa de les dones en l’àmbit públic, un retrat androcèntric i en el fons poc democràtic perquè exclou la meitat de la població.
És un problema d’inèrcia?
Hi ha inèrcia, sí, però encara més hi ha una forta resistència tant de les empreses com dels mateixos periodistes, en bona part per manca de formació, a mostrar aquesta nova realitat diversa i plural que s’està obrint pas, i en la qual les dones juguen un paper important.
En general, tot i algunes meritòries experiències, els mitjans van uns passos enrere en relació amb l’avenç de la societat, i això és molt greu perquè contradiu l’essència i la credibilitat de la mateixa professió. La nostra responsabilitat com a periodistes és precisament oferir una visió no distorsionada de la realitat evitant la fal·làcia limitadora dels estereotips.
L’estereotip és un recurs fàcil que té un gran poder d’identificació.
Però identifica de forma errònia i per tant l’hauríem de desterrar del nostre àmbit de treball. Hem de practicar menys la comoditat d’acudir a l’estereotip i al lloc comú i fer l’esforç de conèixer en tota la seva riquesa i complexitat la informació que volem transmetre.
En aquest sentit comparteixo el criteri de grans periodistes com ara Sara Lovera i Mirta Rodríguez Calderón, expertes en visió de gènere i absolutament convençudes que el periodisme de carrer i el reportatge, si es fan ben fets, ofereixen les millors claus per interpretar els fets.
Com definiria el periodisme amb visió de gènere?
Com aquell que és capaç d’observar que el món és divers i plural i que les dones formen part d’aquest món i tenen dret a ser escoltades. Quin sentit té que en els espais de debat la seva participació sigui tan minsa, havent-hi com hi ha qualificades expertes en molts àmbits?
El missatge sembla clar: el que opinin les dones és irrellevant, no interessa a la ciutadania.
I és un exemple del poder dels mitjans com a creadors de models, en aquest cas el de la naturalització de la invisibilitat de la dona i del seu escàs valor públic.
En el documental d’Ajuda en Acció es presenta la desigualtat de gènere com a causa principal de la pobresa.
És un molt bon reportatge que reflexiona sobre la importància que tenen els mitjans de comunicació en la lluita contra la desigualtat de gènere no tan sols en el nostre entorn sinó en aquells països on la pobresa afecta en major mesura les dones.
I predica amb l’exemple, perquè remarca el rol destacat de les dones del sud en els processos de desenvolupament i en la lluita pels drets humans, tot trencant la imatge de passivitat, ignorància o submissió amb què acostumen a ser retratades. Ens explica molt clar que sense comptar amb les dones no es pot transformar la societat.
