–A algunes persones, la mare de Camino -una obsessiva dona de l’Opus- els inspira ràbia o asfíxia.
A mi em va inspirar estupefacció, per la radicalització amb què viu. I compassió. Aquest sentiment de compassió l’ha transmès a moltes persones: diuen que comencen odiant-la i acaben comprenent-la i, en conseqüència, compadint-la. Em sembla una bona evolució per a un personatge d’aquest tipus.
–¿Va ser difícil de compondre?
Difícil perquè era delicat, no per dur. Vaig tenir sempre present -com deia el meu director, Javier Fesser- que el guió anava en contra del meu personatge i que havíem d’estar molt atents per no potenciar això: el nostre objectiu va ser que l’emoció que transporta aquesta persona superés el que diu verbalment. Vaig ser tan conscient de l’estat intern d’aquesta dona que durant tot el temps del rodatge no em vaig poder donar descansos. Ni frivolitzar, ni riure. A la mínima distracció, notava que se m’escapava.
–¿Quin era aquest estat intern?
El d’una mare que està perdent la seva filla per una malaltia incurable, i que sap que l’ha d’acompanyar en el camí cap a la mort. Potser és l’obra que m’ha fet estar més temps en continu estat de concentració.
–¿Un actor o una actriu només poden representar bé els personatges que tenen part d’ells mateixos?
Un actor ha d’estar preparat per representar personatges a qui els passi qualsevol cosa. Els actors sabem que dins nostre, amb nosaltres mateixos, conviu el millor i el pitjor, perquè som humans. El que hem de fer és conèixer l’ésser humà. Com més sapiguem de les seves virtuts i defectes, grandeses i baixeses, millor podrem afrontar qualsevol personatge.
–¿Quin paper seria idoni per a vostè en aquest moment de la seva vida?
No ho sé. Sóc una senyora amb una certa experiència, amb moltes vivències, i no puc fer segons quins papers. Faria comèdia o drama, em sento flexible i atlètica. El problema és trobar personatges escrits que siguin sòlids, consistents, que tinguin cos i força per poder aprofundir-hi i extreure el més interessant de les persones. Aquests els trobo més fàcilment al teatre.
–¿I què hi troba al cine?
Estic en una franja d’edat realment complicada. M’ofereixen papers de mare, que de vegades són molt interessants i d’altres que no m’aporten res. La meva edat no és atractiva per als guionistes, que la majoria són homes. Hi ha poques dones al món dels guionistes de cine, igual que en el dels productors i directors, i hi ha una forta valoració de la joventut.
–¿El cine representa la vida?
El cine parla de la realitat amb els seus llenguatges, no és una reproducció exacta de la vida. La qüestió és què és el que interessa de la realitat a les persones que mouen la indústria del cine, i què els resulta més rendible. És evident que el cine d’ara reflecteix el món de l’home, explicat des d’un punt de vista masculí. Desconeix el que els passa a les dones. Està oblidant un ampli sector humà al qual li passen coses interessants i molt fortes.
–¿El cine espanyol?
Parlo d’aquest. El que predominen són els valors comercials. Dit això, sempre hi ha persones lliures que busquen, o troben, els mitjans per fer realitat allò en què realment creuen. És el cas de Camino: Fesser va ser director, guionista, dissenyador, muntador i coproductor. És un creador, amb una delicadesa i saviesa enormes.
–¿La força d’una pel.lícula pot ser un element comercial?
No sempre la força d’un creador aconsegueix que la pel.lícula sigui meravellosa. L’interessant és que hi hagi persones que facin el producte en què creuen, el que volen, no el que li marquen per fer-lo rendible.
–¿Què és una actriu amb talent?
Una persona amb qualitats per actuar, que estudia constantment i té la imaginació i la sensibilitat necessàries per anar una mica més enllà del que és textual. No és qui fa una còpia fidel de la realitat, sinó qui la converteix en una cosa elevada i, sense deixar de ser creïble, fa saltar una espurna que toca l’ànima de l’espectador i li proporciona un instant d’il.luminació. Una cosa solemne.
–¿El públic acaba tenint una idea encertada de com són els actors en la seva vida privada?
És molt difícil conèixer de veritat un actor. En les entrevistes intentem explicar coses que són inexplicables. Si no acabes mai de conèixer la teva parella, i si tu mateix et sorprens diàriament perquè la teva vida no deixa de donar-te sobresalts, ¿com ens ha de conèixer l’espectador? Els actors estem en un canvi permanent i ens arriba la mort professional quan la nostra vida real deixa de ser imprevisible.
Entrevista publicada a El Periódico , el 3 de març de 2009
