Va ser la seva primera visita a Barcelona però, després del vist, difícilment sigui l’última. El Palau de la Música semblava venir-se baix; i això que no estava ple del tot. Actors no obstant això no faltaven, en pocs concerts poden veure’s tants per metre quadrat: José María Pou, Pedro Casablanc, Enric Majó, Cecilia Rossetto, Mingo Ràfols, diferents components de Els Comediants, etc, etc, etc.
No en va Maria Friedman és la primera dama del musical britànic, acollida també a Amèrica com la veu per excel·lència de Stephen Sondheim, l’últim gran clàssic. Seves eren totes les cançons d’aquest espectacle i ell mateix li va ajudar a concebre’l a manera d’emotiva antologia. El festival Úniques pot posar-se una nova medalla. Tancaves els ulls i semblava que estaves en Broadway. I a l’obrir-los era encara millor: acompanyada únicament de piano i violonchelo, Maria Friedman passava de la ironia a la més profunda tragèdia en un parpalleig. Sense glamur ni més luxe que el de la seva immensa categoria escènica. Fent fins i tot gal·la d’una desgarbada presència quan el guió ho requeria.
Ni és diva ni exerceix de antidiva. Sembla mentida que una veu tan celestial pugui resultar al mateix temps tan de de carn i os. Transparenti quan parlava amb el públic i poliédrica en les seves magistrals interpretacions. Precisament per això canta com ningú a un autor els protagonistes del qual no apareixen sempre divines. Personatges davant els quals no cal tenir vergonya ni excessiva vanitat en cançons que són mons: Losing my mind, Passion, I must be dreaming o la inevitable Send in the clowns.
