Misia Sert no va ser una creadora ni una intel·lectual i no obstant és impossible acostar-se al bullici cultural del París de la Belle Époque sense que hi faci una aparició fulgurant.
La dona del pintor català Josep Maria Sert va inspirar molts artistes en un dels períodes més fecunds per a les arts. Marcel Proust, per exemple, va agafar prestat el seu perfil per crear un dels personatges fonamentals d’A la recerca del temps perdut, Madame Verdurin, que en la seva escalada matrimonial acaba convertida en princesa de Guermantes.
Va ser una icona, una musa, els impressionistes –Toulouse-Lautrec, Renoir, Vuillard, Bonnard– se la van disputar com a model i el perfum del seu glamur és tan intens per seduir el lector del segle XXI. O almenys això és el que sosté Isabel Margarit en el seu llibre París era Misia.
L’autora està decidida a traslladar al lector una biografia des de la doble perspectiva de la història i el reportatge periodístic, no en va dirigeix la revista Historia y Vida.
«Crec que la personalitat de Misia no va ser exclusiva, però sí única». Segons Margarit, al París del segon imperi hi va haver moltes muses més o menys carismàtiques, però només ella, com a impulsora de les arts, manté tanta versatilitat.
I per a això es necessitava ser alguna cosa més que un elegant florero: tenir una particular sensibilitat per transcendir més enllà del conservador gust burgès, en un moment transcendental en el canvi de model artístic.
Misia va concentrar tot això. «Només ella va ser capaç de creure en una empresa tan boja com els Ballets Russos de Diaghilev i Coco Chanel no hauria arribat a renovar l’alta costura si Misia no li arriba a obrir les portes del París més selecte», diu una rendida Margarit.
Aquesta capacitat inspiradora –«va tenir un especial talent per impulsar el dels altres»– va durar gairebé mig segle. Li agradava moure els fils d’amics com Stravinsky, Picasso o Cocteau, «i quan amb el temps va perdre l’ascendent sobre ells, va començar la seva decadència».
Misia va néixer com Marie Godebska a Sant Petersburg el 1872, filla d’un noble d’ascendència polonesa, i va morir a París el 1950, solitària i convertida en una ombra de si mateixa. La seva trajectòria d’esplendor i misèria podria haver estat escrita per Balzac. Abans de trobar-se amb Sert, va ser la dona adolescent de Thadée Natanson –fundador de la prestigiosa La Revue Blanche–, que pràcticament la va cedir al magnat Alfred Edwards, que se’n va encapritxar i, com en la copla, la va cobrir de diamants.
Capítol a part va ser la seva relació amb Sert, «el gran amor de la seva vida». Fill d’una família d’industrials tèxtils, el jove pintor va arribar a París, no per experimentar la bohèmia sinó per disfrutar de la vida. Era un home conservador amb un únic objectiu, segons Margarit, «pintar la catedral de Vic, per encàrrec del bisbe Torres i Bages, i per aconseguir-ho, arribat el moment, no li va importar aliar-se amb el franquisme».
Encara que durant la ruptura amb el seu tercer i últim marit a ella no li va importar figurar en un ménage à trois amb l’amant de Sert, la princesa Mdivani, la fama de perversa que ha arrossegat Misia li sembla a Margarit totalment injustificada. «Solia dir: Coco [Chanel] té amants, jo he tingut marits».
