Estats Units celebrava ahir el Memorial Day, la jornada assenyalada en cada calendari per recordar i homenatjar els morts en les seves guerres.
En un dia tan assenyalat, a primeres hores de la tarda, va començar a propagar-se la notícia de la mort d’una dona que va convertir en art les seves pròpies batalles amb la memòria; una artista que va bombardejar tabús, va desafiar convencions i va conquistar terrenys moltes vegades vetats per a les dones; una prolífica creadora que va teixir una teranyina invisible capaç de capturar l’observador i submergir-lo en una profunda xarxa de reflexions sobre la sexualitat, la ràbia, la venjança, la gelosia…
En un hospital novaiorquès, dos dies després de patir un atac cardíac, moria Louise Bourgeois. Tenia 98 anys.
Com tots els obituaris, el seu ha d’incloure l’obligat repàs a les primeres dades de la seva biografia. Però, en el seu cas, aquesta memòria no es redueix a dir que va néixer a París el 25 de desembre del 1911 o que ho va fer en el si d’una família que restaurava tapissos.
Per a ella, la vida artística va ser un retorn constant a la infància, una exploració a través de pintures, instal·lacions i, sobretot, escultures; de l’empremta i els traumes que van deixar un pare adúlter, una amant que la va portar a explorar els seus sentiments cap a l’assassinat i una mare massa connivent.
«La meva infància –va dir en una ocasió– mai ha perdut la seva màgia, mai ha perdut el seu misteri i mai ha perdut el seu drama».
La tornada constant a aquesta infància, la indagació arriscada i lluny de convencions d’aspectes sovint oblidats per molts dels seus contemporanis, van fer una artista única de Bourgeois, que havia emigrat als EUA el 1938 al casar-se amb el crític d’art americà Robert Goldwater, amb qui va tenir tres fills.
Si bé va destacar en els inicis, Bourgeois va ser ignorada durant dècades i va haver d’esperar a tenir 70 anys perquè el Museu d’Art Modern de Nova York (MOMA) li dediqués el 1982 una retrospectiva que ho va canviar tot.
Bourgeois va ser des de llavors respectada i reverenciada com una de les grans dames de l’art, una de les que més ha influït següents generacions. Va ser, segons el crític d’art de Time, Robert Hughes, «la mare de l’art d’identitat feminista americà».
Bourgeois va estar treballant fins al final dels seus dies i el seu últim treball el va acabar la setmana passada. Se sumarà a la magna obra que deixa rere seu, un conjunt en què va utilitzar els més variats mètodes, expressions i materials, un llegat en què destaquen les seves escultures antropomòrfiques, la sèrie d’aranyes o treballs de forts components de gènere i sexe com Filette o Nature Study.
Era, i li agradava ser-ho, una provocadora i en una entrevista el 1984 ho confessava: «Realment vull preocupar la gent, molestar-la». Ho va aconseguir, i va fer d’aquesta incomoditat provocada art.
