#OnSónLesDones és un col·lectiu que denuncia l’absència de les dones als espais d’opinió dels mitjans de comunicació. Tània Verge, ponent de l’últim Còctels & Net que organitza Dones en Xarxa, ens explica que tot començà amb un tweet que feia referència a un programa de debat d’una cadena pública on no hi havia cap dona opinadora. El hashtag #onsónlesdones va bullir a les xarxes socials, on es va començar a generar un espai de diàleg, que va passar de Twitter a Telegram. A partir de llavors, totes les participants van decidir formar-se com a col·lectiu, que es dedicaria a fer un recompte diari del nombre de dones que apareixien als mitjans de comunicació i que utilitzaria aquestes dades per exercir pressió sobre ells.
«Treballar en xarxa«, explica Tània, «té molt a veure amb la sororitat pròpia del feminisme«. Amb On Són Les Dones ens trobem amb una forma de treballar horitzontal i col·lectiva, que fa un ús feminista de les xarxes per combatre les estratègies patriarcals per fer callar les nostres veus. Tània ens parla d’una molt usual als espais d’opinió, coneguda com a mansplaining (man + explaining). Aquesta consisteix en la utilització d’un to paternalista per part dels homes per explicar a les dones què fer o com actuar. Davant aquesta situació de desigualtat, On Són Les Dones decideix utilitzar l’humor com a eina de sarcasme respecte al sexisme institucional dels mitjans. La ironia, lluny de de treure importància a la situació, és una forma feminista que pretén descol·locar. Denunciem l’opressió que vivim, però nosaltres decidim en quins termes ho volem fer.
Arribades a un punt en què els mitjans van començar a donar certa resposta a la demanda d’On Són Les Dones, tot un seguit d’excuses van fer eclosió per justificar l’absència generalitzada de les dones. «Seleccionem els millors opinadors», «hi ha més homes opinadors qualificats que no pas dones», «cap de les dones contactades ha pogut participar» o «a les dones els interessa menys aparèixer als mitjans» serien alguns exemples de les respostes recurrents. Moltes d’aquestes frases utilitzen l’argument meritocràtic com a base de l’explicació. Són molts els casos en què el discurs del mèrit s’empra per amagar el masclisme inherent dels mitjans, però les feministes responem amb llistats de dones expertes, com els que van elaborar l’Institut Català de les Dones o Dones Periodistes.
És cert que molts cops, les dones preferim no aparèixer en certs espais d’opinió, tanmateix, és imprescindible preguntar-nos per què això es produeix. No es tracta d’una aproximació essencialista al problema, ben al contrari, és una qüestió que té a veure amb la construcció per part del poder de les identitat home-dona, on la segona es troba sempre en desigualtat respecte a la primera. Si els espais d’opinió estan dissenyats per afavorir al gènere que posseeix el poder (es tracta d’espais agressius, on es parla d’uns temes concrets i s’ometen molts d’altres, on no existeix una política de tolerància zero al masclisme…) resulta lògic, segons Tània, que moltes dones rebutgin assistir-hi.
No és la nostra responsabilitat resoldre aquesta desigualtat, sinó que haurien de ser els mitjans els encarregats de lluitar per la paritat. Com? Instaurant una cultura del respecte i de no interrupcions a les tertúlies, avisant amb antelació a les convidades (essencial per a qui sol assumir les tasques de cura), equilibrant els equips de direcció dels mitjans, rebutjant qualsevol actitud masclista, ampliant les llistes de dones expertes en els diversos temes a debatre, etc. La Carme Freixa, psicóloga, periodista i ciberactivista, es mostra en desacord davant aquesta última afirmació de la Tània. Segons la Carme, l’única forma de sobreviure en els espais d’opinió és acceptar i adoptar les regles del joc, ja que considera impossible que siguin els mitjans de comunicació els que facin algun canvi al respecte. Ens trobem davant una clàssica discussió feminista d’estratègia vs. tàctica. La tàctica ens serveix per resoldre situacions del present més immediat, per exemple, si ens trobem a un espai d’opinió, pot ser que l’única forma de sobreviure-hi sigui adoptar les formes agressives establertes. Tanmateix, si parlem d’estratègia a llarg termini, hem d’aspirar a una societat on els espais d’opinió estiguin concebuts pensant en la igualtat entre dones i homes.
