Lidia Falcón, Abogada
La seguretat jurídica d’un Estat depèn fonamentalment del fet que el sistema legal sigui just i que es compleixi sense excepcions ni favoritismes. Especialment les lleis i procediments penals. Fins que la Constitució va establir la igualtat entre homes i dones i es va modificar el Codi Penal, la víctima d’una violació podia en qualsevol moment del procés perdonar el violador i aquest quedava sense cap càrrec. És el que s’anomenava “el perdó de l’ofesa”, que tot ho esborrava, pel convenciment profund que tenia el legislador que quan a una dona la violen li estan fent un favor. Encara avui els delictes d’agressió sexual els ha de denunciar únicament la víctima, i en els processos per maltractament la retirada de la denúncia de la dona o la seva negativa a declarar acollint- se al dret constitucional signifiquen l’arxivament immediat de les actuacions.
Cap altre delicte es persegueix amb aquestes particularitats. Si el denunciant de qualsevol altre delicte contra les persones o la propietat pretén més tard retirar la denúncia, ni la policia ni el jutge ni el fiscal l’hi permetran. El delicte és una agressió contra l’estabilitat de l’ordre legal que és el fonament jurídic de l’Estat, de les garanties constitucionals que ens converteixen en una societat democràtica. Pretendre transigència amb el delinqüent significa anul.lar la seguretat jurídica dels ciutadans i conculcar la garantia que l’Estat perseguirà el crim per restablir les relacions pacífiques i justes entre el perjudicat i el seu agressor, trencades pel delinqüent. Aquests principis són els que, almenys a les càtedres de Dret, es continuen ensenyant a les universitats. La posada en pràctica d’aquests principis és bastant menys fiable.
Però el que no es pot fer és donar carta de legalitat a la corruptela habitual que es practica en el més que deficient sistema judicial que patim, amb l’arxivament de les actuacions quan la víctima de maltractaments es nega a declarar o a prosseguir l’acusació, permetent d’aquesta manera que la llei sancioni l’abandonament dels deures de l’Estat en la persecució del delicte. I això és precisament el que pretén la consellera del Poder Judicial Montserrat Comas quan defensa que s’eliminin les ordres d’allunyament annexes a la pena principal, una vegada condemnat l’agressor, argumentant que moltes dones volen perdonar l’agressor i tornar a viure amb ell. Les seves declaracions respecte al fet que un sol acte de violència, sense que es produeixi el segon, no poden donar lloc a un procés penal, no s’han de tenir en consideració. Se’m dirà que la condemna de l’agressor ja contempla una pena, però és bo recordar que totes les penes de presó que no sobrepassin els dos anys queden en suspens si el reu no és reincident. El 90% de les condemnes no traspassen aquest límit, i la possibilitat que contempla la llei que se substitueixin per “serveis a la comunitat” és fins avui una frase sense cap contingut, ja que ningú sap en què consisteixen aquests serveis. En definitiva, que les condemnes inferiors a dos anys de presó signifiquen la llibertat per a l’agressor, sense cap alternativa. Suposo, per tant, que, comptant amb això, el legislador va establir l’ordre d’allunyament automàtica per al convicte com a única garantia de protecció de la víctima, i també com a únic càstig per a l’agressor. Si la suprimim, restablirem la impunitat de sempre.
Tornem,com en un etern retorn, als temps del perdó de l’ofesa que tant joc va donar durant el franquisme als violadors, estupradors, abusadors sexuals i seductors de dones perquè sortissin indemnes dels seus crims. No és un secret per a ningú –i no hauria de ser-ho tampoc per a la senyora Comas– que aquest perdó s’aconsegueix fàcilment i perversament de la víctima. En el millor dels casos, se l’adula, se li demanen disculpes, se li promet que no tornarà a passar, se li fa algun regal o alguna invitació que la innocent creu amb l’ànim confortat. En el pitjor, se l’amenaça, a ella i a tota la seva família. Les víctimes coneixen bé les trucades a mitjanit, les frases insultants, els crits, les esperes a la porta de casa seva, els seguiments pel carrer, les visites a la feina, a casa dels pares, als amics. Ara internet ofereix més bones alternatives, amb la publicació de fotos i insults diversos. Fins que en qualsevol dels dos casos es trenca la resistència de la dona, que ja no és gaire ferma després de les agressions.
Ningú protegeix les perseguides i les seves famílies. Cap sistema policial tindria efectius suficients per poder garantir la seguretat de les dones a tota hora del dia i de la nit; la majoria de les víctimes –per això ho són– es caracteritzen per la seva debilitat física i psíquica, les famílies tenen una resistència limitada, i el final victoriós de l’assetjador està garantit.
Quan s’estableix la possibilitat del perdó de l’ofès com a mitjà que el delinqüent surti indemne d’un procés, estem obrint la possibilitat de la coacció i del xantatge a la víctima. Si se suprimeix l’obligatorietat de l’ordre d’allunyament, estem acordant la total impunitat dels maltractadors, exactament l’objectiu contrari del desitjat a l’aprovar la llei de violència contra la dona.
