«No es neix dona, s’arriba a ser-ho». Aquesta frase és el suc concentrat d’El segundo sexo, obra de l’assagista i escriptora francesa Simone de Beauvoir. Versiono l’expressió del llibre de capçalera del feminisme: els masclistes no neixen, es fan. En el camí molts homes capegen la socialització del predomini masculí i alguns fins i tot se’n desposseeixen rotundament per implicar-se en la lluita per la igualtat. Vull parlar d’aquests últims homes.
Les cartes que he rebut de Juanjo Compairé, Guillermo Pérez Prats i Pere Blasco, membres de l’associació Homes Igualitaris de Catalunya, arran dels articles publicats al voltant del repunt del masclisme i l’auge de col·lectius contraris a la igualtat, destapen reflexions i realitats amagades perquè no són majoritàries.
No me n’aniré gaire lluny, només a començament del segle passat. Penso en la lluita de les sufragistes i en els pocs homes amb prou visió de futur per comprometre’s amb la reivindicació del vot femení.
Un d’ells va ser l’economista i filòsof britànic John Stuart Mill, marit de la sufragista Harriet Taylor Mill. Malgrat que el 1866 una dona, la reina Victòria, manava a l’Imperi britànic, al parlamentari Mill li van tombar la seva proposta d’implantar el dret de vot per a les dones a la Gran Bretanya.
La lluita pel poder, que els homes exercien en exclusivitat, va desencadenar la desqualificació, el menyspreu i la ridiculització de les persones que lluitaven per aquest dret. Els tòpics difosos contra les sufragistes –solteres per vestir sants i lletges–els deuen resultar coneguts. En realitat, la majoria estaven casades.
Els Juanjo, Guillermo i Pere són minoria, però van més enllà de
Mill i del pla teòric de Karl Marx i de Friedrich Engels quan van assenyalar: «La igualtat política entre els sexes és una condició necessària per a la plena emancipació de la societat». Pot ser que amb això ja n’hi hagués prou…
Hi han hagut avanços. Compairé, per exemple, ja pot criticar «la reacció neomasclista contra les lleis d’igualtat i la integral contra la violència de gènere», i es queixa que, tot sovint, «els jutges i les jutges que apliquen aquestes lleis ho fan amb una mentalitat poc igualitària».
En el seu al·legat per eradicar la violència masclista, Blasco indica que «no n’hi ha prou amb el treball policial ni judicial, sinó que s’han de canviar els homes, perquè els homes són el problema».
La igualtat, segons Pérez Prats, passa per «la reeducació social del paper dels homes i de les dones com a part d’una unitat indivisible anomenada societat».
Aquests homes igualitaris, que contrasten amb els desconcertats i desubicats així com amb els nous masclistes, desenvolupen un treball de conscienciació i envien un missatge a les dones: la igualtat no serà possible sense els homes.
Grups com Prometeu conclouen que «avui no n’hi ha prou amb l’esforç femení i es reclamen cada vegada amb més força canvis per part dels homes, que afecten el model tradicional de masculinitat establert en valors com la força, l’agressivitat, la valentia i l’ambició de poder». En aquesta exploració se n’adonen que no es genera un model de masculinitat que sustenti, expliqui, doni forma i aculli les noves maneres de ser i estar masculines.
Pel sociòleg Hilario Sáez Méndez, la responsabilitat dels homes actius a favor de la igualtat és «promoure la reflexió sobre la condició de gènere masculí». Aquest militant d’Homes per la Igualtat està convençut que «les unes hauran de tocar poder, i els altres, fer un desarmament moral».
A aquest desarmament hi poden ajudar les polítiques de gènere per a homes que, segons aquests col·lectius per la igualtat, malviuen amb el canvi de rols i amb el fet que els diguin calçasses. Tot per evitar que arribin a ser masclistes.
