Estem en una situació de risc i de colapse econòmic i financer molt elevat. Les crisis passen, ho diu l’experiència en el temps, però quan estan en efervescència sempre hi ha un risc d’aixecament social molt alt. En temps com l’actual, els i les especialistes finacers/es ens recomanen dirigir les inversions cap a la liquidesa i no arriscar més de 100.000 euros per titular i per entitat bancària. El sistema bancari espanyol segueix el seu procés de concentració, cada cop més accelerat. El consens dels i les analistes dónen per feta la pràctica desaparició de les caixes d’estalvi a curt termini, fins i tot d’algunes entitats bancàries. És el moment de conèixer a fons què i què no és el millor dintre de les nostres economies pròpies.
Gemma Arenas va néixer a Barcelona. Té 52 anys, és diplomada auxiliar de Farmàcia i ha realitzat també diferents cursos en l’àmbit de les RRPP, Tècniques d’Imatge empresarial, Direcció i Gestió de Pymes i Prevenció de blanqueig, entre d’altres, al llarg de la seva trajectòria professional. La seva vinculació amb el sector dels mercats financers es desenvolupa fa 16 anys, quan decideix fer societat amb una persona al què el recolzen 40 anys d’experiència en el camp de les finançes.
En què consisteix la prova pilot que vols proposar a les dones?
El meu projecte és molt novedós ja que –a través de la informació i la formació- proposo atraure les dones al món financer. Ara estic en el moment de captar posibles interessades. A tal efecte, vaig publicant diàriament i mitjançant correu electrònic totes aquelles notícies que apunten en aquesta línia.
Per què has pensat proposar-la al segment femení?
Perquè sóc dona i perquè com a tal reconec que he passat massa temps de la meva vida totalment aliena a l’aspecte financer. Si la societat en general necessita informació financera, les dones som un segment de la població al què encara ens cal més. Si la societat en general és susceptible a l’engany, o a un consell mal donat, les dones en som encara més vulnerables –en la majoria dels casos- pel desconeixement. No fa massa, una empresària que regenta una gestoria especialitzada en dones em deia que no entenia com s’arribàven a cobrar imports tan alts pels honoraris bàsics d’assessoria. Sinzerament, crec que les dones gaudim d’un potencial que hem de saber descobrir. Hem de començar a canviar moltes coses tot i que no se’ns posi fàcil la tasca. Un altre exemple, a Meredith Whitney, analista reconeguda a Wall Street, els seus detractors, homes, l’anomenen ‘el terror dels Bancs d’Inversió’. Ella sempre en diu que és perquè ningú ha tingut mai la valentia d’escriure sobre paper el que ella sí que ha escrit, fent referència a l’avaluació que en fa de la situació bancària actual. Això, fins i tot li suposa rebre contínues amenaces de mort.
Si el projecte funciona, seria l’inici d’una Newsletter i un pàgina web.
El projecte té l’èxit assegurat si les dones el recolzen per estar informades sobre els temes financers bàsics i dels que no ho son tant, i en coparticipen. La pàgina web està pensada en clau femenina, es pertanyi al sector professional que sigui sempre es tindrà en compte la dona que s’impliqui en aquest sentit. Una primera aproximació ja està funcionant –i força bé- a través de l’organització de visites guiades a la Borsa de Barcelona que clouen amb un dinar-sessió networking al restaurant del mateix edifici. De moment estan sent molt positives.
Les comissions bancàries son més altes que l’IPC, per què?
L’IPC és un índex, d’inflació, al qual es referencien múltiples elements com poden ser els salaris o els productes de consum, per citar-ne dos exemples. En el cas de les comissions bancàries hi estem supeditats/des del tot des del moment en què son lliures i que només estan subjectes a la lliure competència. Ara per ara s’estan incrementant de forma accelerada i genèrica pel detriment dels ingressos que les entitats bancàries obtenen de la seva activitat normal.
Com actua el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB)?
El Fons de Reestructuració Ordenada Bancària és un organisme que es va crear a Espanya l’any 2009 com a conseqüència del brutal impacte que els bancs i les caixes van patir en els seus balanços per motiu del trencament del sector immobiliari. En aquests moments es podria afirmar, sense dubte a equivocar-nos, que la majoria de bancs mitjans i sobretot les caixes –amb alguna excepció- estan tècnicament fallides. Si s’inclogués a balanç la valoració real dels seus actius el passiu seria molt més elevat que el primer, la qual cosa els faria entrar en suposada liquidació. Això suposaria una alarma social extraordinària i un colapse financer ja que les empreses i les mateixes persones no podríem treure els nostres diners de les entitats i és per això que el govern, a través del Banco de España deixa que aquestes entitats valorin els seus actius –sobretot immobiliaris- a preus anteriors a la crisi i, així, mig s’arreglen els balanços. No obstant, això només procura que es pugui ‘seguir respirant’ i no dóna solució al problema de fons que és doble: l’altíssim endeutament i l’absència d’ingressos per manca d’activitat. Això provoca en les entitats el que s’anomenen ‘tensions de liquidesa’ i que les porta a una carrera suicida dels depòsits d’alta remuneració de rentabilitats pel damunt del 4% mentre que el tipus d’interès a Europa ha assolit recentment l’1,5%. Per tant, es treballa com explico perquè és l’única manera que ara per ara tenen per pagar deute, salaris i devolucions als seus clients. Davant d’aquesta mena de bogeria el Banco de España està intentant posar-hi acotacions limitant les rentabilitats. Per reordenar i tractar de limitar els danys provocats per aquesta situació és pel que es va crear el FROB, que actua des de dues bandes. L’una, prestant diner a les entitats a canvi d’un tipus d’interès i l’altre, comprant accions per reforçar el seu capital. La dotació amb que es va fundar va ser de 9.000 mil•lions d’euros dels quals ja n’ha prestat quasi bé 8.000, quantitat clarament insuficient per la suma global de les necessitats que apunten avui les entitats ja que els problemes d’ençà fins ara no només no han cesat sinó que s’han incrementat per la persistent crisi. Quant a l’entrada en el capital social de les caixes d’estalvi a través de la compra directa d’accions, aquestes, òbviament, s’han hagut de transformar abans en bancs. Aquest és un punt molt rellevant ja que amb la crisi de deute i d’euro a nivell global les transformacions de caixes a bancs –tot i les fusions existents- s’acosten a la inviabilitat, a excepció d’algunes de les més grans.
Quins avantatges i quins inconvenients suposarien la nacionalització de les entitats bancàries?
No m’agrada ser catastròfica però d’avantatges només en veig un i a molt curt termini, i és el fet que no es produeixi un tancament en cadena per part de les entitats, tot i donant un marge en el temps per tal que siguin venudes senceres o per departaments a inversors que, ara per ara, no apareixen. D’inconvenients en veig molts. És tal la necessitat de capital que l’Estat haurà d’adquirir participacions majors al 50 per cent, amb la qual cosa n’obtindrà la gestió de les entitats que seran administrades pel funcionariat i no per banquers i banqueres. Poca activitat comercial es desenvoluparà si es dediquen a la liquidació. D’altra banda, quina és la clientela –empresa o persona física- que confiaria els seus estalvis i operacions a una entitat en les condicions que apunto?
Segons la teva opinió, quina és la millor opció per millorar financerament?
No existeix la vareta màgica. El nivell de no liquidesa és tan gran a nivell global que m’atreviria a pronosticar, almenys, uns altres dotze mesos de ‘sequera de crèdit’. No obstant, hi ha algunes entitats grans que segueixen prestant. Sempre, però, cal que es faci amb garanties assegurades i amb operativa vinculada.
Però la societat en general està molt poc disposada…
No és gens estrany i ara per ara és l’opció més encertada davant de l’escenari financer i social a nivell mundial. La liquidesa, diria que és el valor més preciat actualment.
Depenem directament de Moody’s?
A nivell global hem de tenir en compte que tot els diners que molta gent perd el guanyen d’altres perquè la suma de totes les operacions és zero. És a dir, mentre moltes persones estan patint molt d’aprop la crisi, algunes entitats, empreses i fins i tot Estats, literalment ‘es forren’. La clau està en un concepte que tot i que ens costa molt d’entendre un cop interioritzat obre portes a una encertada percepció. Pràcticament qualsevol valor que cotitza als mercats: accions, futurs, bons, euros, dòlars, or, plata, petroli… és susceptible de ser venut sense haver-lo comprat prèviament. Això és el que s’anomena ‘jugar a la baixa’ o ‘prendre posicions curtes’. Així, igual que hi ha qui fa una operació normal de comprar a un preu per vendre més alt també existeix qui ho fa a la inversa, primer ven a un preu i després compra a import més barat. Per això dic que la suma-resta dóna zero. Per això tot el que algú perd ho guanya un altre. Tot depen de la tendència del mercat… Dins d’aquest context, si Moody’s, Fitch o Standard & Poors, que son les tres principals qualificadores del ràting de deute, a nivell mundial saben que obtindran un informe negatiu o que baixarà el ràting de deute de qualsevol empresa o Estat, la temptació de ‘jugar a la baixa’ amb temps suficient sembla irressistible. Si a més a més, com es percep, estan participades en el seu accionariat per grans bancs d’inversió, l’equació és perfecte.
Què és una entitat considerada de risc sistèmic?
És aquella que pel seu gran tamany i volum pot, en un moment donat, posar a concurs de creditors o fer fallida, provocant així un colapse del sistema financer de l’Estat que sigui. A Espanya en son quatre de considerades així: el Banc de Santander, BBVA, La Caixa i Bankia.