Entrevistem a Carme Sánchez, escriptora del llibre recentment publicat El sexe que volem les dones. Es tracta d’un recorregut al llarg de diversos casos pràctics sobre qüestions que afecten la sexualitat de les dones recollits durant més de vint anys de treball com a sexòloga.
D’on neix el teu llibre El sexe que volem les dones?
El llibre neix pel suggeriment d’una periodista. Ella em demanava casos i jo li vaig començar a explicar la meva experiència com a sexòloga de més de vint anys. Ella em va dir que escrigués un llibre, perquè el sexe era tot un món a treballar: moltes dones no saben que existeixen determinats problemes fins que no els hi passen amb elles. Llavors, la periodista li va proposar a una editora, que es va interessar de seguida, i ens vam posar a treballar amb el llibre ella, jo i també amistats que m’anaven donant aportacions.
Per què és necessari un llibre centrat en la sexualitat de les dones?
Perquè encara hi ha molt camí per recórrer. Fins i tot a les dones amb una sexualitat plena el llibre els hi aportarà alguna cosa. L’Anna Alós ho diu a la contraportada del llibre: «Carme Sánchez enterra un pensament recurrent, que sobre sexe no ens queda res per aprendre». També les dones expertes amb el tema, les professionals, diuen que han après amb el llibre, és a dir que no tothom sap tant, sobretot d’allò que no et pertoca a tu.
Per què creus que és rellevant fer-ho en format divulgatiu?
Primerament vaig escriure el llibre amb un estil molt teòric i acadèmic, com de professional de psicologia, però després vaig rebaixar el to. L’editora em va dir que aquest havia de ser més divulgatiu, com quan vaig a parlar a TV3 o a la radio.
El fet és que els formats més acadèmics costen més de llegir, i jo he intentat que el llibre sigui amé. També ha ajudat el fet de basar-me en casos pràctics: tots els casos que explico són reals.
Com creus que un llibre com el teu pot ajudar en la lluita contra el masclisme?
La sexualitat és un aspecte bàsic de les nostres vides, i la dels homes sempre s’ha tingut com a norma. Al llibre vull trencar tòpics com per exemple aquell que diu que les dones som més lentes: més lentes en comparació a què?! Jo intento desmuntar mites com aquest. De vegades venen persones a la meva consulta per arreglar la seva vida sexual, i jo dic que, per fer-ho, s’ha de negociar primer qui frega els plats a casa. El fet és que molts cops, les experiències que pensem que estan lluny de la vivència de la sexualitat en realitat estan molt imbricades, i negociar les tasques de casa pot ser una manera de millorar les relacions sexuals.
Per tot això, penso que el llibre dóna un punt de vista feminista de la sexualitat, no pas tradicional o masclista. El sexe que volem les dones trenca amb idees preconcebudes com que una dona ha d’estar obligatòriament acompanyada i aborda les diverses etapes per què passa la sexualitat de les dones al llarg de totes les seves etapes vitals. Jo vull treballar l’empoderament i l’autoestima de les dones en relació amb la sexualitat, però sabent que aquest aspecte ho impregna tot: les relacions laborals i amb altres persones.
Creus que la sexualitat de les dones, el seu plaer o determinades pràctiques són avui dia un tabú?
Per mi la sexualitat és tot: la sexualitat conforma com et mous, com vius, inclou la teva identitat sexual i de gènere. Tot està imbricat, som persones sexuals i sexuades des què naixem. Sovint pensem que hi ha moltes coses aconseguides, com si tinguéssim la igualtat real, i no és cert. Hi ha moltes coses per canviar. Tampoc m’agrada que sembli que som iguals si ens equiparem. Contràriament, jo parlo de la mateixitat, que és un concepte d’una antropòloga mexicana que es diu Marcela Lagarde i que explica que cada dona ha de trobar el seu camí en la construcció de la seva sexualitat. Una ha d’acceptar-se com és. Per exemple, molts cops moltes dones no donen tant valor a la sexualitat, això costa d’acceptar en un món hipersexualitzat com aquest, però realment no té res de dolent.
D’altra banda me n’he adonat que de vegades en conformar les relacions de parella heterosexual les dones reivindiquen una igualtat en l’àmbit formal, però en el moment més íntim, que té a veure amb la sexualitat, busquen relacions molt androcèntriques. Com si els homes haguessin de ser els únics garants del seu plaer sexual. La idea és que ells són els experimentats i els que han d’iniciar el contacte sexual i de saber exactament el què les dones necessiten sense elles haver-ho d’expressar. A més, constantment es privilegia la penetració, com si aquesta hi hagués de donar sí o sí un orgasme. En el fons, no deixa de ser com el conte del príncep blau, que ja no està a la vida quotidiana però sí a les relacions sexuals.
Quines creus que són les representacions actuals de la sexualitat de les dones poc emancipadores per elles?
Avui dia encara veiem imatges que hipersexualitzen i cossifiquen les dones. Moltes de dones que viuen la seva sexualitat com elles volen continuen marcades per un estigma social. Això ho veiem molts als instituts, on no és el mateix una noia que va amb molts nois, que un noi que va amb moltes noies.
També queda molt per fer en la representació d’altres orientacions sexuals, ja que encara hi ha molta homofòbia.
Abordes en el teu llibre sexualitats no normatives, és a dir, no heterosexuals?
Al llibre treballo cert ventall d’identitats de gènere, però sobretot em centro en dones cisgènere heterosexuals, perquè són la majoria de les persones que venen a la meva consulta. Tot i que dins d’allò cis també hi ha varietat, de les dones més arquetípiques a d’altres. Tanmateix, també és cert que explico alguns casos de dones homosexuals.
