Vostè que va viure els inicis de la incorporació de la dona a la política espanyola, ¿considera que s’ha arribat ja a una normalització de la igualtat home-dona?
De la presència, que és diferent.
Però l’aposta per la paritat guanya terreny dia sí dia també…
Jo vaig poder fer política gràcies a les quotes. A les llistes de l’any 82, entre els deu primers hi anava com a única dona l’ Anna Balletbò . En aquell moment em va trucar el llistero i em va dir: «Mira, ens falta una noia, que sigui espavilada i no gaire mongívola. Tu hi vols anar?». Si no arriba a ser perquè faltava una dona, jo no hauria estat mai diputada al Congrés ni presidenta de la Internacional Socialista. Ha estat molt més fàcil acceptar la paritat que la quota, perquè la paritat té una lògica: meitat del món, meitat del poder. Nosaltres vam exigir la quota del 25%, perquè representàvem només el 17% de la militància del PSOE. Pocs homes ho van entendre: «Per què us hi voleu posar, en política? Jo si pogués estaria a casa meva cuidant la canalla i feliç». «Que en sou, d’hipòcrites! Feu-ho!», els deia jo. Ells volien deixar-ho com estava, perquè la que vale vale, y la que no vale no vale. És el mateix discurs que fan els partits conservadors, tot i que, en els últims temps, com aquell qui res han anat incorporant dones per qüestió d’imatge i de rendibilitat electoral.
Cal dir també que, mentre que a l’actual consell de ministres hi ha paritat, només un terç de dones ocupen el nivell immediat que afecta els secretaris d’Estat, subsecretaris i directors generals.
La meitat és real i la meitat és aparador, però en el moment que hi ha la meitat de dones ministres no és una política d’aparador. El que vol dir és que s’ha de completar en els altres nivells. La qüestió de fons és que la batalla quantitativa està bastant guanyada. Però la política és sempre un discurs macro. La vida quotidiana no compta.
Paradoxalment.
Només compta quan es pot traduir en xifres. Les vivències, les relacions humanes, la subjectivitat, tot això no apareix en el dia a dia de la política. Amb tot, les dones cada vegada som més presents. El tema és si serem o no capaces d’aportar nous valors feminitzant la vida social. Aquest és el repte d’ara.
I això com es fa?
Jo començaria per les infraestructures de la vida. Que vol dir tenir la suficient llibertat personal per poder triar. Però triar de debò. Que si vols tenir fills ho puguis fer sense que et suposi un desgast brutal, que hi hagi llars d’infants per a tothom, que les ciutats estiguin pensades per a les dones. Posaria l’accent sobre les polítiques socials. I fomentaria la vida comunitària. La gent no té temps de socialitzar els conflictes. La gent jove està molt sola. Sembla que ho tingueu tot arreglat: en absolut. La vida està difícil, i el treball, l’habitatge, les relacions personals, són complicadíssimes.
Per què ho diu això últim?
Abans t’enamoraves i deies: «M’hi caso». Avui hi ha la sexualitat amb tota la seva força, però amb això no n’hi ha prou per conviure i muntar una família. És com si totes les peces que han de conformar una parella anessin cadascuna una mica per separat. Jo crec que és fruit d’una època molt fluida. Jo, que he estat tota la meva vida d’esquerres i feminista, quan penso que el govern de l’Estat, que el meu partit, d’esquerres, està ajudant la banca, em dic: «Això ja no és una crisi ideològica de l’esquerra, no. És que estem fent capitalisme. No havíem de fer una altra cosa nosaltres?». Sempre dic que la democràcia ha d’entrar al llit, a la cuina i als passadissos de casa. La democràcia és per a la petita política. I si tu tens un sistema democràtic a casa teva, amb la teva parella, si negocies i pactes, és possible que duri. De manera que el que ens ha servit per a la política que ens serveixi per a la vida. I un últim consell: les dones hem de traduir la nostra experiència en propostes polítiques. I per això cal tenir veu. Que et facin cas. Que tinguis poder.
I això demana també que ens solidaritzem entre nosaltres.
N’hem d’aprendre. Perquè, si no, ens convertim en grans rivals destructives de nosaltres mateixes, entrem en competència per penjar d’un sol home, que és qui té el poder, i allà s’hi organitza de tot. I el pitjor és quan les dones joves volen trobar el seu espai comportant-se com homes. Aquelles que van de matonas i agressives a mi em fan pena, em fan llàstima i em fan ràbia.
Quant als lideratges femenins actuals: ¿creu que la imatge que projecten les nostres líders és la que socialment convé i cal reforçar?
Estic a favor que hi hagi dones líders brillants que donin la campanada. M’agrada la desimboltura de la María Teresa Fernández de la Vega, m’encanta que la Carme Chacón estigués embarassada i fes quadrar els militars de tota la vida. A nivell simbòlic significa molt. Ara bé, si tu em preguntes si això representa l’avenç social de les dones més senzilles, ja no ho tinc tan clar. És útil, serveix. Però que això no generi massa distància. Que no es creï la imatge que hi ha una elit de dones que han de tenir un cert perfil per arribar als llocs de poder. I això està passant una mica.
Entrevista publicada a Avui , el 29 de’octubre de 2008.
Perquè les dones a la política , de Mª Dolors Renau. Text íntegre.
