Una dona presideix per primera vegada l’Associació d’Universitats Europees

Una dona presideix per primera vegada l’Associació d’Universitats Europees. Maria Helena Nazaré, exrectora de la Universitat de Aveiro (Portugal), acaba d’ocupar el càrrec i ja ha deixat clara la seva missió: trencar el sostre de vidre de les dones en l’educació superior. Si comencés per Espanya, tindria molt treball. Aquí els rectorats són cosa d’homes. I com a mostra, les recents eleccions en la Complutense de Madrid, la universitat presencial més gran d’Espanya. Va haver-hi sis candidats. Tots eren homes.

Solament 10 dels 75 campus espanyols -quatre públics i sis privats- tenen una dona al capdavant. Són el 13% del total. El percentatge tampoc millora en l’esglaó immediatament posterior. Les catedràtiques amb prou feines representen el 15% del total i això que les dones són majoria a les aules des de fa més de 20 anys.

Elisa Pérez Vera no va ser conscient que s’havia convertit en un fenomen fins que va veure la seva cara en el telenotícies. «Vaig ser una pionera», assumeix la primera rectora d’Espanya, que va dirigir la UNED entre 1982 i 1987. «El nostre problema és plantejar-nos si més no, la possibilitat de competir» , reflexiona l’ara magistrada del Tribunal Constitucional. «Jo ho vaig fer perquè la universitat m’hi havia donat molt i jo a ella gens». Pérez Vera, soltera i sense fills, apunta una altra complicació: «La compatibilitat entre la vida familiar i la docència no està resolta».

«La conciliació i el període de maternitat solen coincidir amb el període de carrera científica de qualsevol investigadora» , afegeix Yolanda Guerrero, directora de l’Institut Universitari d’Estudis de la Dona de la Universitat Autònoma de Madrid. «Això fa que tinguem menys sexennis, menys disponibilitat per a estades a l’estranger i per a altres requisits necessaris per accedir al càrrec». El panorama comença a canviar, segons Gerrero. En la UAM ja hi ha un 20% de catedràtiques.

Organismes com les Unitats d’Igualtat, que vigilen per la paritat i estan presents en una trentena d’universitats públiques, ajuden a avançar. Però «la millora és lenta i pot retrocedir», alerta Guerrero. Flora de Pablo, de l’Associació de Dones Científiques del Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) lliga els retrocessos a la crisi. «Les dones entren quan hi ha vaques grosses, però el seu fràgil avenç és ressent amb les vaques flaques», segons la representant del CSIC, un dels organismes més avançat en la presència de dones.

Tres de les actuals rectores (UAB, Màlaga i Antonio de Nebrija) s’han treballat la carrera des de la base, opten per equips paritaris i van haver de renunciar a altres facetes de la seva vida. « Jo vaig deixar de costat una relació més intensa amb els meus tres fills, alguna cosa difícil d’assumir», afirma Ana Ripoll, rectora de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Adelaida de la Calle, al capdavant de la Universitat de Màlaga des de 2004, explica que la situació va ser encara més difícil quan va voler optar a una càtedra. «Vaig haver d’esperar al fet que altres companys accedissin al lloc abans». Del Carrer va ser escollida rectora enfront de tres homes. Per a ella, una altra de les claus és que cada vegada hi hagi més dones en llocs de responsabilitat: «És molt important tenir models».

A Pilar Vélez, de l’Antonio de Nebrija, li va costar assumir l’oferiment: «El primer que vaig pensar quan m’ho van proposar és que no era para mi». L’oferta va arribar després de la baixa de maternitat del seu segon fill.

«Vaig pensar que no podria i, al final, el que fas és compaginar com pots». Una rectora en 1982 i 10 gairebé 30 anys després demostren que l’avenç no és ràpid. «No és solament una qüestió de temps», reflexiona Flora de Pablo. «Fan falta polítiques actives i obligatorietat». I posa un exemple: «Solament amb implantar guarderies en els centres amb més de 250 persones, la carrera de les dones seria més fàcil»