Periodista i escriptora, Nativel Preciado ha estat sempre compromesa amb la igualtat i els drets de les dones. Ha col·laborat en nombrosos mitjans de comunicació -TVE, RNE, Temps, ABC, SER, etc.- i compte amb diversos premis, entre ells el finalista del Premi Planeta per ‘L’egoista’. El seu últim llibre -guanyador del Premi Primavera de novel·la 2007- és ‘Camí de Hierro’, que narra la història de sofriment i recerca de respostes del seu protagonista, Paula, que tractarà de recuperar la història de la seva família mentre afronta un dels moments més durs de la seva vida. AmecoPress ha conversat amb ella sobre alguns temes d’actualitat.
Un dels grans temes de ‘Camí de Hierro’ és la recuperació de la memòria
Ho ha dit ja molta gent, que escriure és rescatar de la memòria els morts. La memòria és part de la vida i em sembla que és molt difícil viure sense fer referència en la memòria, històrica, personal, de tot tipus. Es poden perdre moltes coses, les cames, la vista, l’olfacte, però si perdis la memòria és quan realment sembla que has mort.
Creus que al nostre país la Llei de Memòria Històrica ha aconseguit recuperar la memòria de les víctimes mortes i represaliades de la guerra civil i el franquisme?
Crec que el procés és previ a la llei i que és un altre avenç. Ningú no s’atreveix a queixar-se que hi hagi tants i tants records sobre l’holocaust i la segon guerra mundial. Aquí tanmateix, no es per què, hi ha com una reacció a recuperar nostra pròpia memòria i que cada una la interpreti com li sembli oportuna i tregui a col·lació els seus sentiments o reivindiqui la figura dels seus morts de la manera que li sembli oportuna. Crec que és allò dels pocs llocs on s’ha produït aquest rebuig tan radical de la recuperació de la memòria històrica, quan a més durant 40 anys ha estat impossible reivindicar la memòria d’alguns perquè hi havia falta de llibertat. Quan va començar la llibertat es va començar a fer pel·lícules, novel·les, testimonis i era una cosa absolutament natural i lògica que s’havia de fer. S’acaba de descobrir part de l’arxiu de Capa, ningú no es queixa perquè hi torni a haver una exposició de Capa i ningú no el molesta aquesta repetició. Queden moltes històries per comptar i molta memòria històrica per recuperar.
