El fracassat alçament de juliol de 1936 va catapultar a les dones de l’Espanya republicana cap a noves activitats en el món polític i social. Si bé les reformes empreses després de la proclamació de la República van eliminar part de les traves que el col · lectiu femení havia de superar per obtenir igualtat de drets, va ser la guerra civil la que li va atorgar un nou rol dins la societat, actuant de catalitzador de la mobilització femenina.L’estiu de 1936 la figura heroica de la miliciana es va convertir ràpidament en el símbol de la mobilització del poble contra el feixisme.
En els cartells de guerra predominaven les imatges d’heroïnes combatents enfundades en els seus micos blaus com representació del sentir obrer d’un poble embardissat en una lluita per la llibertat. Evidentment aquestes imatges trencaven amb la tradicional subordinació de la dona i els reivindicava portadores del dret a la igualtat de condició. Durant les primeres setmanes de guerra, encara que la majoria de dones van coincidir a canalitzar la seva energia a l’esforç bèl · lic a la rereguarda, unes poques es van unir als seus companys barons i es van enrolar en la milícia. Algunes es van dirigir als fronts d’Aragó, de Guadalajara, del País Basc, de la serra madrilenya etc.
La seva decisió de participar en el combat armat venia motivada pel desig de defensar els drets polítics i socials que havien adquirit durant la Segona República ia demostrar la seva repulsa al feixisme. Va ser el moment de famoses milicianes com Lina Odena, Rosario Sánchez «La Dinamitera«, la basca Casilda Méndez i moltes més. No obstant això, fins i tot en els fronts, existia un marcat grau de divisió sexual del treball ja que normalment les dones realitzaven les labors de cuina, de bugaderia, sanitàries, correu, d’enllaç etc. si bé és cert que moltes van lluitar com a soldats emprenent sovint accions de combat.
Passats, però, aquests primers mesos d’eufòria revolucionària, el paper de la dona va ser reorientat d’altra manera. La imatge militarista de la miliciana va desaparèixer dels cartells i van començar a aparèixer dones en imatges més tradicionals, dedicades a les tasques típiques d’assistència social. A partir d’ara, les dones van ser les heroïnes de la rereguarda, model a imitar per totes elles. Aquesta imatge va arribar a ser un factor important en les estratègies per mobilitzar les dones cap a les causes antifeixista i revolucionària.
En aquest àmbit no bel · ligerant, milers de dones es van llançar a esforços bèl · lics que anaven des de treballar en fàbriques de municions al voluntariat en serveis socials, campanyes educatives, projectes culturals i activitats de suport als combatents. Les dones doncs, van exercir un paper decisiu en la resistència civil al feixisme.Davant de les institucions oficials que, llevat d’honroses excepcions, sempre havien ignorat les dones sorgeix durant la guerra un interès oficial perquè ocupin càrrecs de responsabilitat, sobretot en l’assistència social.
La dirigent anarquista Frederica Montseny va ser la primera dona ministra a Espanya. Entre novembre de 1936 i maig de 1937 va tenir al seu càrrec el Ministeri de Sanitat i Assistència Social al govern de Largo Caballero i a ella s’han de nombroses iniciatives en l’àmbit de l’assistència social, l’ajuda als refugiats i la sanitat pública. També es deu en gran part a ella el procés definitiu de legalització de l’avortament que la Generalitat de Catalunya va promulgar el desembre de 1936.
La nova situació de la dona dins de l’Espanya republicana va arribar a tractar fins i tot al mil · lenari problema de la prostitució i de les malalties venèries iniciant propostes innovadores que conduïssin a canviar la mentalitat, la conducta de gènere i els patrons sexuals dels homes.No podem tampoc oblidar el paper mobilitzador que sempre va posseir la dirigent comunista Dolores Ibárruri «La Pasionaria».
En efecte, la figura més aviat maternal que exhibia, anava a simbolitzar a les mares de la classe obrera en la tragèdia de la guerra civil. El seu carisma van captar l’atenció internacional mentre a Espanya era una figura recurrent no només del paper de la dona republicana al conflicte sinó de la lluita contra el feixisme. Va arribar a ser comandant honorari del 5 º Regiment i, com a diputada i vicepresidenta del Parlament, va ser una de les polítiques més conegudes i cèlebres simbolitzant la lluita popular contra el feixisme i l’opressió.
Federica Montseny i Dolores Ibárruri constitueixen doncs, símbols notables de l’extraordinari paper de les dones republicanes en la resistència al feixisme. Altres dones una mica menys famoses exercirien papers notoris i importants en la guerra. Entre elles figuren Margarita Nelken, socialista que es va convertir al comunisme durant la guerra, la socialista Matilde Huici, la republicana Victòria Kent, la republicana d’Esquerra Catalana Dolors Bargalló i l’anarquista Lucía Sánchez Saornil. La mobilització popular femenina englobava a milers de dones espanyoles fins llavors marginades de la societat i cultura espanyola, que es van comprometre en l’afany col · lectiu de combatre el feixisme.
Evidentment tot aquest desig de renovar els rols de gènere necessitava d’una sèrie d’organitzacions femenines que canalitzessin l’esforç del col · lectiu de dones. Entre les diferents organitzacions sorgides existia una sèrie d’interessos comuns com ara l’accés a l’educació, el treball remunerat i el compromís amb l’esforç bèl · lic. Després es veuria que les diferents tendències polítiques existents en el bàndol republicà van bloquejar en gran manera aquest esforç.
Al principi es va formar un front unit entre l’Agrupació de Dones Antifeixistes (AMA), la seva homònima catalana, la Unió de Dones de Catalunya (UDC), i les organitzacions juvenils Unió de Noies (UM) i la catalana Aliança Nacional de la Dona Jove (ANDJ).L’AMA, d’orientació comunista, existia abans de l’alçament militar, però va ser durant la guerra quan va adquirir el seu definitiu impuls. Per a l’estiu tenia més de 50.000 afiliats. El seu objectiu era integrar les dones en la causa antifeixista i alhora promocionar al Partit Comunista d’Espanya.
La seva secretària general, Encarnació Fuyola, promovia la unió de totes les dones com a garantia d’igualtat de drets i encara que ho negava categòricament, en realitat buscava formar un Front Popular femení sota control comunista. L’AMA estava integrada per dones comunistes, socialistes i republicanes així com per republicanes catòliques basques. Al costat de la Unió de Dones de Catalunya (UDC) i els organismes juvenils, l’AMA es va convertir en l’organització més important del moment.
La Unió de Dones de Catalunya (UDC) creada el novembre de 1937 era l’organització de dones antifeixistes de Catalunya era un moviment similar al de l’AMA, però a diferència d’aquest, no va ser creat seguint la línia comunista del PSUC català sinó que es desenvolupar d’una manera autònoma amb el suport d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). La presidenta va ser Maria Dolors Bargalló, d’ERC. No obstant això, a mesura que va anar en augment l’hegemonia política del PSUC també va ser creixent la hegemonia comunista sobre la UDC. Realment tot i que la presidència estigués en mans d’una republicana, les comunistes eren majoria en el Comitè Presidencial.
Tant el programa de la UDC com de l’AMA era molt semblant en línies generals, se centrava en la incorporació de les dones a la lluita antifeixista, la igualtat laboral, la defensa de la rereguarda, la protecció de la salut de les mares i de els nens, la millora de l’educació, la cultura, la formació professional i l’assistència social i l’eliminació de la prostitució. La influència dels partits comunistes en els moviments juvenils també era patent. La Unió de Noies (UM) i l’Aliança Nacional de la Dona Jove (ANDJ) van impulsar les demandes d’accés al treball, formació, educació, llocs de treball i igualtat de tracte amb els homes.Un altre moviment d’importància femení durant la guerra civil va ser l’organització d’ideologia anarquista Dones Lliures. Fundada l’abril de 1936, l’esclat del conflicte va estendre el nombre d’afiliades per tota l’Espanya republicana (unes 20.000). El seu nucli inicial estava format per Lucía Sánchez Saornil, Amparo Poch i Gascón i Mercedes Comaposada. El seu programa era essencialment cultural i educatiu ajudant a proporcionar a les dones una educació bàsica i certa formació política que els permetés prendre part en les activitats anarquistes.
Al contrari que AMA, que rebutjava tot programa de canvi revolucionari, Dones Lliures considerava la guerra com una oportunitat per a realitzar la revolució de les dones. Igual que en el cas de l’AMA, les exigències de la guerra van acabar difuminant les seves demandes feministes i, en la pràctica, es va obligar a totes les organitzacions femenines a ajustar les seves activitats a la supervivència ia la lluita contra el feixisme.El Secretariat Femení del POUM (SFPOUM) va ser una altra de les organitzacions en l’ampli espectre polític de l’Espanya Republicana. Creat el setembre de 1936 i tenint com a secretària general a Maria Teresa Andrade. El SFPOUM donava una prioritat evident a la preparació política de les dones perquè exercissin el seu paper en la lluita revolucionària. Es basava en programes d’educació política i incorporació de les dones a la feina el que afavoriria l’augment de la producció i l’emancipació femenina.
Les relacions entre les diferents organitzacions polítiques van acabar generant una intensa rivalitat política. Precisament era la seva marcada politització la que impedia un moviment femení unit. Evidentment, successos com els de maig de 1937 revertien també en aquestes organitzacions. Dones Lliures, anarquista, defensava públicament al SFPOUM enfront de la AMA, comunista, el que era motiu de fricció entre elles. No existia, doncs una cohesió i una unitat del feminisme respecte a les qüestions social i de gènere. La polarització política va obstaculitzar la realització d’un projecte comú social entre les dones republicanes. Posteriorment, va ser la total derrota republicana a la guerra la que va acabar definitivament amb l’ideal emancipador de les dones.
Fonts: Galeon mujeres
