Avui és el dia europeu de la commemoració de les víctimes de l’En el dia europeu de la commemoració de les víctimes de l’Estalinisme i del Nazisme, també conegut com la Dia Internacional del Llistó Negre, va ser designat pel Parlament Europeu entre 2008 i 2009 com a Dia europeu commemoratiu de les víctimes de tots els règims totalitaris i autoritaris i coincidint amb la commemoració del pacte Pacte Molotov-Ribbentrop va ser signat, quan la Rússia soviètica i l’Alemanya nazi divideixen Europa de l’Est entre elles, fet descrit pel president del Parlament Europeu, Jerzy Buzek el 2010 com “la col•lusió de les dues pitjors formes de totalitarisme en la història de la humanitat”.
La Llei de la Memòria Històrica aprovada el 2005, es va oblidar de les dones en no incloure-les com víctimes de la repressió de la dictadura. Es va oblidar de milers de dones que van ser vexades i represaliades durant la Guerra Civil i la immediata postguerra pels “vencedors”, que van exercir sobre elles múltiples violències: rapar els seus caps, les van obligar a beure grans quantitats d’oli de ricí mitjançant el procediment de ficar-los un embut a la boca. Moltes s’ofegaven en el seu propi vòmit de sang a causa de les ferides provocades per la col·locació de l’embut. Les hi van portar a netejar casernes i esglésies, mantenint de genolls en aquestes últimes durant interminables hores. Les feien desfilar cantant el “cara al sol” o la salva, les exposaven a les places, brutes, deshidratades, defallides.
Moltes de les que aconseguien sobreviure a l’escarni públic acabaven a les presons, on el següent pas era morir-se de fam, d’epidèmies, de tuberculosi. A moltes els esperava, després de la paròdia del judici del Consell de Guerra Sumaríssim, la mort per afusellament.
També les van violar gràcies a les instruccions de Queipo de Llano: “els nostres valents legionaris i regulars han ensenyat als rojos el que és ser homes. De passada han ensenyat també a les seves dones, que ara per fi han conegut homes de debò, i no aquests castrats milicians. Donar puntades i bramar no les salvarà “
Ningú les ha demanat perdó.
Per Pura Sánchez, historiadora de Memòria Històrica, el fet de rapar-lis cap “té a veure amb desposseir-les de la seva feminitat. L’oli de ricí era un purgant, que en grans quantitats, com els donaven a elles, provoca forts dolors estomacals i greus diarrees. Fer-los això a les dones i exhibir era un missatge dirigit als homes: “Mireu el que fem a les vostres dones, ara són nostres”. Eren considerades un botí de guerra “.
Les dones de la esgarrifosa fotografia que encapçala aquest text tenen nom. Les quatre eren veïnes d’Orpesa, Toledo. A les quatre les van rapar el cap, les van vexar i van ser exposades a l’estanc del poble, com si fossin productes de consum.
Durant diversos dies van ser passejades pels carrers del poble. Durant el seu trist recorregut van ser insultades, van llançar pedres sobre elles i fins i tot les mantejaren.
Prudència Acosta va ser empresonada durant tota la guerra en la presó de dones de Pont de l’Arquebisbe. Va viure amb la constant amenaça de mort a ella i al seu fill Andreu, amb qui apareix a la fotografia, si l’exèrcit roig s’acostava. Mai va separar a Andreu del seu cos i possiblement això la va salvar de morir afusellada. Abans d’empresonar-li van confiscar tots els seus béns. En finalitzar la guerra va tornar el seu marit que s’havia allistat en l’exèrcit republicà. Va ser afusellat a la paret del cementiri de Talavera el 23 d’agost de 1940.
Maria Antònia de la Purificació Rubio Alies (Puresa) només tenia 16 anys en iniciar la Guerra, estava soltera i vivia amb la seva mare, dues van ser retingudes a la presó de la plaça vella de Orpesa. L’acusació que va recaure sobre Puresa va ser que tenia relacions amb un “xaval vermell”. Les van rapar amb unes tisores de tallar els cabells a les cavalleries. La mare de Puresa aconseguir escapar mesos més tard, però ella va romandre tancada fins als 18 anys, patint tota mena de vexacions.
Antonia Juntas Hernández (Antonia la Planchadora). Tenia quaranta-vuit anys quan va ser rapat. Va romandre amb la resta de dones a la presó acusada d’haver treballat servint a les tropes republicanes. Tot i que Antonia mai va ser d’ideologia republicana, va treballar preparant menjars per les tropes per un escàs sou. Per això va ser condemnada a tres mesos de presó.
Antonia Gutiérrez Hernández estava casada i era mare de dos fills. En començar la Guerra ni ella ni el seu marit van prendre part per cap dels bàndols. Quan l’exèrcit nacional va arribar al poble va ser empresonada sota l’acusació de pertànyer a una família que comptava amb membres republicans. Per mediació del seu sogre va ser posada en llibertat unes setmanes més tard. Va conservar durant tota la seva vida la trena que li va ser tallada en aquesta terrible ocasió.
Informació extreta del bloc justicia y memoria
Y el sentido de la vida