L’onze de novembre del 1943, Neus Català (Guiamets, 1915) era detinguda per les SS. Després de dos mesos en una presó de Llemotges, va ser deportada a finals del gener del 1944 a Ravensbrück. No tenia nom, era un número: el 27534. La capacitat del camp era de tres mil persones, però a finals del 1944 n’hi havia vuitanta mil. Des de la seva inauguració, el 1939, fins al seu alliberament, el 1945, n’hi van passar unes 132.000, de les quals en van morir 92.000. Violacions, experiments mèdics, quasi sense menjar i treballs forçats, entre altres patiments, van ser una llosa molt feixuga. Neus Català és un exemple de la lluita antifexista de les dones a Europa. Als 93 anys continua lluitant contra l’oblit des de l’Amical de Ravensbrück. Mar Trallero (1975) l’ha biografiat tot exaltant el paper de la dona en el convuls segle XX a Neus Català. La dona antifeixista a Europa (Mina).
Què li recorda el 8 de maig del 1945 [dia de l’alliberament de Ravensbrück]?
No vaig sentir res. Només buidor. No sabia on era la família ni el meu marit. Els pares estaven a la Resistència al sud de França i les ràtzies eren contínues. El meu germà lluitava a les guerrilles espanyoles. El meu marit estava en un camp de concentració. A Ravensbrück em van esmolar els sentiments. Em pregunto si és veritat tot el que vam patir a Ravensbrück. De fet, hi havia gent que no volia admetre el que havia passat, perquè la gent no els creia. A més, les tropes aliades no van mostrar gaire sensibilitat cap a nosaltres…
Al final els va localitzar tots menys el marit.
Fins a l’octubre no em van portar la seva motxilla tant amb les cartes que jo li havia escrit com amb les seves respostes. Havia mort d’esgotament pels treballs forçats i les dures condicions viscudes un dia després de l’alliberament del seu camp.
Somia en Ravensbrück?
Encara que no ho vulgui penso en Ravensbrück, en França, en la Resistència, l’exili… No m’agrada, però què hi farem? Les amigues em diuen que cada vegada que vaig a Alemanya em canvia la cara. No m’han vençut, però em sento minusvàlida. Tinc indignació, impotència, ràbia…
Com va resistir. Hi van morir quasi cent mil dones.
La mala herba mai no mor [rialles]. La cultura i la solidaritat van ser les armes per sobreviure. També rèiem molt. Riure ens feia oblidar el que estàvem passant. Mai he dit tantes bestieses com allà. Teníem una coral, fèiem teatre, explicàvem contes, ensenyàvem idiomes. Tot d’amagat, esclar. I també fèiem sabotatges.
De quin tipus?
Vam sabotejar unes deu mil bales. Entre la pólvora i el detonador hi posàvem pols, mosques o una escopinada per inutilitzar-les.
Ja a la Resistència francesa hi feia de les seves.
No només jo. Moltes dones van fer d’enllaç, tasca que consistia a transportar d’un lloc a un altre armes, municions, missatges, ordres militars, diners, menjar… Però ja durant la Guerra Civil la dona va fer molta feina. Mentre els homes eren al front, la dona estava a la indústria, al camp i a la sanitat. S’ha de reconèixer el paper de la dona no només a Catalunya sinó també als camps de concentració, tant a Alemanya com a França, als mal anomenats camps de refugiats, i a la Resistència francesa.
Se la veu reivindicativa.
Mai no s’ha tingut prou en compte el paper de la dona a l’hora de defensar la República. Al front faltaven fusells més que no pas dones. La militància femenina va ser molt important durant els mesos de guerra. La participació de la dona en partits polítics, organitzacions sindicals i associacions de tot tipus es va incrementar molt.
Militant fins al final…
Vaig néixer comunista! Si abans no ens enfonsem… ja ens arribarà l’hora. Als set anys vaig prendre consciència política. Recordo les discussions polítiques a la barberia del meu pare. Discutia de política amb els clients. Tenia consciència de les diferències socials. La República va ser un dels sistemes més avançats del món, més que no pas l’URSS. No se li dóna el valor que es mereix. Va acabar amb el feudalisme. La vida de les dones avui és així gràcies a un llegat que vam construir nosaltres. A l’època de la República vam saber aprofitar les llibertats, però el franquisme ho va retardar tot.
I van arribar les llibertats.
Encara no s’ha escrit la història d’Espanya. No pot ser que a l’escola encara s’estudiï qui eren els reis gots i visigots i no es toqui la Guerra Civil. A més, Franco va morir massa aviat. Per desgràcia els metges no el van poder fer durar més. Havia de patir al llit molt més!
Parlant de patir, va tenir problemes amb la FAI.
Eren una colla de brètols i de bandits. No tenien coneixement de res. Els faltava cultura política. Ens titllaven de burgesos…. Si érem revolucionaris! Van venir a Guiamets a arrabassar-nos les collites, però no van poder. Malauradament abans de fer-los fora van cremar l’altar major, el santcrist i el quadre de la Mare de Déu de la Mercè. Eren tresors artístics, cultura al capdavall.Per cert, a l’exili francès va conèixer Santiago Carrillo.
