El concepte de microcrèdit com a préstec de petites quantitats de diners que possibilita que persones sense recursos puguin desenvolupar projectes laborals pel seu compte va ser ja posat en marxa per algunes dones en la Roma Antiga.
L’estudi realitzat per la professora de Dret Romà de la Universitat Jaume I, Carmen Lázaro, posa de manifest com les dones aconseguien burlar les normes jurídiques que les excloïen de les activitats que tinguessin a veure amb la banca i el canvi gràcies a contractes de préstec de petites quantitats de diners realitzats per i entre dones i garantits amb contractes de penyora en què es lliuraven en garantia objectes personals de poc valor.
L’existència d’aquest sistema de microcrèdits es coneix a través de diferents fonts, fonamentalment epigràfiques, com ara les inscripcions trobades a la Casa de Granio Romà, a Pompeia, que recullen negocis jurídics com el realitzat entre la prestadora Faustilla qui concedeix préstecs a altres dones , amb interessos al 6,25%, quedant-se com a garantia de devolució en concepte d’aval (a través de pignus-peça) objectes personals com unes arracades o un abric.
Lázaro assenyala que aquests préstecs aconseguien fer de manera legal i evitar la necessitat de ser autoritzats pel tutor (d’acord amb les regles de la necessària intervenció del tutor en la realització de negocis jurídics realitzats per dones) «en ser els diners un bé fungible i per tant no sotmès a formalitat perquè la seva transmissió proporcionés efectes jurídics ».
A més, en ser el dipositat els diners de la prestador, «el préstec podria haver adoptat la forma d’un dipòsit irregular, contracte bilateral imperfecte que, en principi, només generaria obligacions per al dipositari». La utilitat del dipòsit irregular descansaria en què només genera obligacions, en principi, per una part, la dipositària, de manera que la prestador podria també eludir la necessària intervenció del tutor. Els estudis realitzats per Carmen Lázaro han estat avalats per la Universitat de Castelló.
