Pràcticament no sap llegir ni escriure; va cursar fins a tercer de primària i és una peus descalços, una camperola de l’estrat més humil de la regió índia de Rajasthan. Però a Sita Jyogi, una dona de cara colrada al voltant de la trentena, li diuen «enginyera«.
El títol se l’ha guanyat a pols: és experta en fabricació i manteniment de plaques solars. Ella i cinc dones més de peus descalços han portat l’energia solar a una desena d’aldees del desert amb panells que elles mateixes construeixen i instal.len.
Aquestes camperoles, que no han pogut tenir una formació convencional, són alumnes avantatjades d’una escola molt especial: la Universitat dels Peus Descalços, gestionada per la comunitat de la petita aldea de Tilonia. «No emetem diplomes ni certificats, perquè no hi creiem. Creiem solament en l’habilitat, la intel.ligència i la disposició a aprendre«, explica el responsable de la secció de desenvolupament de les dones, Ram Karan.
El centre el va crear el 1972 l’activista bengalí Bunker Roy, seguidor de Gandhi i convençut que l’analfabetisme no és un obstacle per al desenvolupament. Amb dos col.laboradors, Roy va fundar una organització de voluntaris per donar educació pràctica als pobres d’entre els pobres, els pagesos sense recursos. Al principi els ensenyaven qüestions com l’accés a l’aigua potable i fonaments sanitaris. La tecnologia solar va arribar després, en els 80, gràcies a Chandok, un enginyer indi que va treballar com a voluntari a Tilonia. Al veure el deficient estat d’electrificació de les aldees, va ensenyar durant un mes a un professor peus descalços els secrets dels panells fotovoltaics i les bateries solars. Aquest, al seu torn, va començar a formar dones camperoles, i així va néixer el departament d’Energia Solar, d’on han sortit uns 750 tècnics.
La secció d’Energia compta avui amb un equip de mitja dotzena de dones, camperoles de la zona, que juntament amb un parell de professors ensenyen a les estudiants a fabricar i mantenir plaques solars. Sita és la coordinadora: hi va arribar el 2003 i aviat va aprendre a construir forns solars amb grans parabòliques i miralls. «Ara ensenyem a construir forns i panells fotovoltaics a grups de dones del camp que passen aquí entre sis mesos i un any«, explica Sita, mare d’un nen de tan sols un any. «El meu marit és obrer i va emigrar a Nova Delhi per treballar en la construcció. A ell li sembla molt bé que jo treballi aquí«, subratlla.
No és el cas d’altres dones amb marits que no troben bé que elles abandonin les seves tasques de la casa per anar a l’escola. «Quan passa això, ens reunim amb els marits. Al comprovar que a llarg termini millorarà la seva qualitat de vida, la majoria ho acaben entenent«, explica Karan.
Entre l’equip d’enginyeres peus descalços hi ha Sanju Devi, una mare de cinc fills que és un cas encara més excepcional: és sordmuda i no havia anat mai a una escola convencional, i malgrat això va ingressar a la Universitat de Tilonia fa dos anys i avui és una enginyera més. La comunicació tampoc ha estat un problema per a quatre mauritanes que van arribar el mes de febrer passat per a una formació de sis mesos. Cap d’elles parla anglès i molt menys hindi, però han après a fabricar i reparar bateries, panells i llanternes solars. «Ens comuniquem per gestos, veuen com ho fem i ho copien, i així n’aprenen. Quan tornin a Mauritània muntaran sistemes d’energia solar a les seves aldees«, explica un responsable del taller.
